Per què som desagradables amb aquells que estimem? Breu guia per ser millor parella, amic i persona (II)

Nietzsche advertia: “abans de casar-te, pregunta’t: seré capaç de conversar bé amb aquesta persona fins la vellesa? La resta és passatger en el matrimoni”. El filòsof alemany avantposava la comunicació a qualsevol altre cosa. No pot negar-se la seva gran importància, però també cal considerar altres factors.


Existeix una “guia de la buena esposa” que transcriu part de l’ideari de la Secció Femenina de la Falange i les JONS, tot i que resulta ser falsa (no és possible accedir a la font original i el llenguatge resulta sospitós), divulgada com un frau més d’internet, dirigit a provocar a les dones, El que resulta preocupant, sorprenent i realment indignant és que molts (masses) dels patrons de conducta aquí retratats i imposats a les dones són encara vigents. Tantes i tantes dones cauen absurdament enamorades de suposats “mascles alfa” i descobreixen, als quaranta o cinquanta anys, que conviuen realment amb un porc egoista que les fa sentir culpables (“t’has enfadat?”)i geloses, que les tracta com a submises criades i putes, vivint amb la propina d’una relació real. Aguanten els episodis reiterats de mal humor i mal tracte normalitzant-lo, minimitzant-lo de portes enfora. Se n’adonen, massa tard, que no existeix (potser perquè no ha existit mai) la comunicació i la conversa essencial de la que parlava Nietzsche.

Com a home i marit, a base del mètode tant antic com efectiu de l’assaig-error, he anat recopilant tot un seguit de senzilles però importants pautes de comportament que milloren qualitativament aquesta convivència i que amplia substancialment el “Petit llibre negre del marit” de R. Ackerman. Moltes accions poden resultar de sentit comú però, de vegades, miro al voltant i veig que no són pas de compliment habitual. Ignorància voluntària? Massa sovint s’obliden gestos aparentment trivials com: compleix sempre el que promets, comparteix el comandament de la televisió o la tria d’un espectacle, menja a casa sempre que puguis i no remenis la seva bossa, cartera o mòbil, a no ser que ella t’ho demani.

La convivència pot esdevenir rutinària, avorrida i pesada, pel que és responsabilitat dels dos que la relació sigui dinàmica, inesperada i refrescant. Lucrecia Mutt adverteix que “la independència del marit i la muller seran iguals, la seva dependència mútua i les obligacions recíproques”. Per això, els petits detalls quotidians també són més transcendents del que imaginem:

-Surt a fer un tomb i agafa-la de la mà; acompanya-la a comprar menjar o roba, o ves-hi tu si ella està enfeinada.

-Envia-li flors un dia normal i corrent, truca-la a qualsevol hora del dia només per saludar-la o preguntar com va el dia.

-Sorprèn-la amb un sopar romàntic, un concert, una obra de teatre o una breu escapada a un indret inesperat.

-També la sorprendràs gratament cuinant per ella o, millor encara, cuinant junts i recollint o estenent la roba bruta. Endreça i neteja la casa quan ella és fora o, com a mínim, no embrutis. El recurs tan gastat de “ajudo a casa” no deixa de ser un argument difús, absurd però útil per no fer gairebé res. No es tracta de socórrer quan l’altre està desbordat, sinó de compartir la feina de casa.

-Fes sempre un regal pel seu aniversari, encara que sigui quelcom de poc valor econòmic.

Desenvolupar la tolerància també és indispensable:

-Sigues pacient, escolta-la quan t’ho demani i no li donis pressa si t’explica alguna cosa.

-Guarda els secrets que et confia. No necessites comprendre-la totalment per estimar-la; recorda que es va casar amb tu, per tant, no demanis que sigui raonable.

-Tot i així, guarda la teva identitat. No toleris maltractaments o amenaces i subratlla la necessitat de mantenir un respecte mutu.

Antoni Bolinches fa una encertada al·legoria: una parella necessita quatre cames per caminar (les dels dos) i quatre potes: l’acoblament sexual, la compatibilitat de caràcters, una escala de valors semblant i un projecte de vida en comú. Aquest projecte en comú es basa en el consens mutu: no facis una gran despesa sense abans comentar-ho amb ella. Discuteix les decisions o peticions dels nens amb ella abans de donar resposta. Comparteix o reparteix el recollir els nens al col·legi o les visites mèdiques. També passa el major temps possible amb els fills, tant fent deures com jugant (tal com deia Plató, descobreixes més d’algú en una hora de joc que en un any de conversa). Intenta conèixer quins són els seus gustos, de tot tipus, els seus referents, i allò que els desagrada. Desperta el seu pensament crític fent-los dubtar del que creuen que saben i del que desconeixen. I recorda sempre que, al capdavall, el que més valora un fill és que els seus pares s’estimin.

Les discussions són molts cops inevitables, però es poden defugir o tallar seguint aquestes pautes:

-No critiquis a la seva família o amistats; ans al contrari, visita’ls i truca’ls.

-No utilitzis frases que comencin amb “tu sempre...” o “tu mai...”. Esborra “ja t’ho vaig dir” del teu vocabulari i no li donis consells “paternals” si no t’ho demana.

-Admet les teves equivocacions i dóna-li la raó, si cal, públicament. Sigues honest però no diguis coses que puguin ferir els seus sentiment si no hi ha necessitat.

-Parla sempre calmadament; cap dels dos guanya del tot una baralla. Quan no sàpigues que dir, abraça-la. Al cap i la fi, vols tenir la raó o vols estar bé?


Al final, no per parlar-ne en darrer lloc, menys important, el sexe:

-Segueix sent “guapo”, no t’engreixis i vesteix-te bé. Posa’t de tant en tant roba que ella consideri sexy (deixa les samarretes i polos a l’armari i compra alguna bona camisa). Cuida la neteja personal (afaitat, dutxat, fes servir desodorant i evita especialment el mal aler).

-Fes servir tres perfums: un d’ús diari, un per sortir de nit i un altre per ocasions especials. Així indicaràs la teva versatilitat i marcaràs l’ocasió amb la teva olor.

-Estableix un temps diari d’intimitat, preferiblement sexual (o, fins i tot quan no et vingui de gust, hi ha altres coses que podeu fer).

-Si pot ser, passeu unes hores setmanals sols. La mitjana de temps de convivència en parella oscil·la, arran de diversos estudis, entre l’hora i mitja i les tres hores diàries, a les que caldria restar el temps davant el televisor o aparells tecnològics, i que esdevé realment un temps de “sols junts”, com ho denomina Sherry Turkle. Per tant, aprèn a comptar bé el temps de comunicació efectiva i aprofita la tecnologia per coquetejar de tant en tant (no oblidis de fer-ho en persona també) i fes-la riure sempre que puguis; no hi ha millor afrodisíac.

I, per acabar, la pregunta que sovint sorgeix al parlar de sexe: quina és la freqüència i temps recomanable del coit? Podria adjuntar nombrosos estudis i enllaços consultats responent aquesta pregunta però, al final, sempre cal posar els resultats entre cometes perquè mai s’acaba de ser del tot sincer al preguntar sobre sexe. Molts cops aquesta estadística es consulta per saber si un es troba dins de la mitja, es passa o fa curt. Ja se sap, les comparacions són odioses. El que si coincideix en totes les estadístiques és el fet que la freqüència disminueix amb l’edat: de dos a tres cops per setmana (menors de trenta anys), un cop per setmana (entre trenta i cinquanta anys) i dos cops al mes pels majors de 50. Però, com ja advertia, tenir X relacions a la setmana acaba sent una valoració quantitativa i estandarditzada de lo bé que va al matrimoni, encara que, realment, sigui una fal·làcia, doncs no contempla el veritablement important: la qualitat dels encontres. Cal evitar caure en el tedi i la repetició del ja conegut i explorar junts noves maneres de cercar el plaer mutu; la creativitat sempre juga a favor i moltes coses no descobreixes que t’agraden fins que les proves (disfresses, joguines, rols, privació o potenciació de sentits, sadisme, masoquisme, bondage, splosh, king out, sexe tàntric,...).

Aquesta qualitat es mitifica en la duració del coit (sens dubte, per la influència de la pornografia) però rarament s’arriba a la mitja hora de la pantalla: aquí els temps ballen molt, des de dos minuts i mig com a mínim (del tot insuficient per una dona, que necessita de cinc a set minuts per arribar a l’orgasme) als entre set o tretze minuts com a mitjana. Caldria afegir els preliminars, els jocs previs, que fan ballar molt la suma final. Degut a la mitificació provocada pel porno, s’estén absurdament la imatge que els homes han de comportar-se com trepants incasables i les dones com a escandaloses insaciables multiorgàsmiques, un estereotip que ha fet fortuna però que no és, ni molt menys, un objectiu desitjable.

Fins aquí es podria llegir tot això com un al·legat feminista i anti-masclista, malgrat enfocar-ho des d’un òptica masculina, però la veritat és que tot l’aquí escrit és aplicable per igual a marit i muller: no hi ha cap apartat que sigui d’exclusiu compliment per part d’un dels sexes.

“El veritable amor no es pot reduir a dos conceptes tan pragmàtics com el físic i el romàntic. El veritable amor és l'acceptació de tot el que l'altre és, del que ha estat, del que serà i del que ja no és” (anònim).