La creativitat alliberada per la teoria del caos.

Un altre aspecte que crida vívidament l’atenció és la repercussió del caos sobre la creativitat, i no només a nivell de grans i inspirats artistes, sinó aplicat a la vida quotidiana de qualsevol de nosaltres. Si, en l’anterior entrada, comentava l’alliberament que comportava acceptar que vivim rodejats de caos, ara volia reflexionar al voltant de la gènesi dels vòrtex que, tot i ser inicialment caòtics, es converteixen en elements motivadors i creatius, engranatges d’inventiva i d’acció.

Assumir determinats aspectes de la vida no és gens fàcil. Per exemple, pensar que aquest text que ara escric es perdrà, irremissiblement, en l’oceà hipertextual que és internet, resulta descoratjador. D’alguna manera, busquem un cert reconeixement d’allò que fem, un cert aliment pel nostre ego, un copet a l’esquena per la feina ben feta o certa retribució pública per petits o grans projectes que realitzem amb el cor i amb molt d’esforç. Però, en el fons, sabem que tot aquest afany es perdrà, “com llàgrimes en la pluja”, com admetia el resignat replicant a l’escena final de Blade Runner. Tot el que hem fet, fem i farem no té cap mena d’importància en el marc d’una història i un univers que ens supera amb una escala incommensurable. Podríem caure fàcilment en el pessimisme existencial de Schopenhauer, però prefereixo aferrar-me a la força vital exaltada de Nietzsche o la saviesa alliberadora de Spinoza. I també prefereixo pensar que la meva breu i insignificant existència si que pot resultar transcendent per un grapat de persones a les que estimo de veritat.

“Alive or just breathing?” (ets viu o només respires?) resava un punyent eslògan. Evitem la incertesa o la incomoditat a canvi d’una sensació de control i confort. Repetim esquemes de treball i consum a canvi d’allunyar el caos de les nostres vides. Els mitjans, les empreses i la societat en general s’emmiralla en els triomfadors i el self-made man (homes fets a sí mateixos). Mentrestant, abandonem impulsos creatius que poden néixer de les nostres habilitats (insospitades i, més que res, oblidades) perquè ens fa mandra, ja estem prou cansats després d’una jornada o una setmana esgotadora de feina.


Però, a la llarga, el caos acaba trucant a la nostra porta. Una mort inesperada, un accident, una separació, un acomiadament,... múltiples camins per pertorbar totalment la nostra “aparent” estabilitat emocional. Un petit incident pot desencadenar una complexa successió d’esdeveniments que ens sumeixin en el més absolut caos. I tot això en qüestió de dies o, fins i tot, d’hores. Rarament som conscients que som sempre a la vora de l’abisme. Vivim mirant més enllà de l’horitzó, fent plans i, sobretot, treballant per poder adequar i estructurar el nostre jo dins la societat, proveint-nos d’allò que ens allunya del caos. Però, a la vegada, dissolem la nostra identitat independent dins una xarxa interdependent. 

Què ens diu en aquest punt la teoria del caos? Ens proposa acceptar que tot és simple i complex alhora, ordenat i caòtic, singular i plural. Que cal la bona predisposició, l’humor i la dialèctica per afrontar la terrible incertesa de cada dia. Sortir, de tant en tant, del nostre espai de confort i crear turbulències (primer vòrtex). Ens han ensenyat a evitar els fracassos i errors, però la creativitat té també un important punt de partida en allò considerat dolent, poc apropiat o no prou bo. Agafar un altre camí o amplificar un aspecte considerat negatiu pot tenir conseqüències insospitades (segon vòrtex). Així arribem al flux obert, el tercer vòrtex, quan, de vegades, obtenim un flux creatiu que revela la nostra veritable identitat. Hem deixat de seguir les regles, hem acceptat el caos i canviat la perspectiva per dirigir-nos a un lloc incert però innovador. En paraules de Joan Campàs: “Perdem la creativitat per la nostra obsessió pel poder i el control; per la por als errors; pel ferri control dels nostres egos; pel fetitxe de la comoditat; per la nostra continua persecució del plaer reiteratiu o simplement estimulant…”