“Així t’enamoris!”, exclama una maledicció àrab o gitana. Enamorar-se significa travessar una porta d’àmplia, bella i punxeguda llinda i arrodonits muntants, que ens endinsa en un paisatge incert, desconegut però encisador. L’amor neix i s’alimenta d’una observació silenciosa, d’una mirada aliena. La persona estimada es materialitza en un món que cal descobrir, explicar, interpretar a partir de les nostres pròpies expectatives sobre qui és l’altre. Per això és fàcil enamorar-nos de persones que no són del nostre “món” o, fins i tot, que no són del nostre “tipus”. I, per aquest motiu, les persones estimades sorgeixen sovint associades a paisatges, músiques, poemes, sabors i olors. Estimar és tractar de reflectir aquests espais personals, propis, privats, en els ulls de l’estimat, però ho fan des d’una perspectiva tan llunyana com propera, tan falsa com volgudament real i certa. Allò que anomenem “amor a primera vista” és tan sols el desig previ d’estimar materialitzat en una persona. Basem l’enamorament amb material insuficient i complementem la nostra ignorància amb el desig.
El filòsof francès André Comte-Sponville afirma que “l’amor es nodreix del desig, l’amor és desig. El desig no és altre cosa que força de vida en nosaltres, és capacitat o potència de gaudir”. Però un altre filòsof francès, Jean-Paul Sartre, ens adverteix d’un parany: “el desig consisteix en tractar la dona com un mitjà, no com un fi; l’amor consisteix en tractar la dona com un fi, no com un mitjà”.
D’alguna manera, acabem transformant el desig en necessitat, “quelcom que m’agradaria tenir” en “quelcom sense el qual no puc viure”. Realment, les nostres necessitats només són menjar, beure i protecció vers les inclemències del temps i dels depredadors. Desitgem perquè cerquem el plaer (i està bé que així sigui), però sovint acabem projectant-nos massa més enllà del nostre present. D’aquesta manera acabem barrejant passat i futur amb un ara que no sabem viure plenament, perquè estem tenallats per la por i patiment a perdre el que tenim o no aconseguir el que volem, i la ràbia i desconsol vers el rebuig, l’amor no correspost. Tal com deia Fromm, tenim la capacitat de viure en una contradicció permanent entre el que som i el que voldríem ser. Provenim de la natura, però ens allunyem d’ella quan esdevenim individus que es pensen a sí mateixos, capaços d’estimar i donar la vida per un ésser estimat o un ideal, contradient el més bàsic instint de supervivència. L’amor i la raó ens fa humans, mentre que l’odi i la irracionalitat ens deshumanitza.
La lectura de Proust ens presenta l’amor com una malaltia incurable perquè sempre acaba associat a la gelosia. Gelosia com a imaginació desbocada, font interminable d’hipòtesis, d’interpretacions sobredimensionades de ficcions paranoiques, que inunden un món obsessiu de possibilitats incertes.
En aquest punt ens pot ajudar Schopenhauer. Ens adverteix que, quan assolim quelcom que anhelem desesperadament, molt poques vegades aconseguim un sentiment de felicitat que compleixi totes les nostres expectatives. Curiosament, és el moment just abans d’obtenir el que creiem que ens farà feliços on experimentem la màxima felicitat. El petó, el viatge, l’obsequi, el petit o gran èxit, s’esvaeixen tan fugaçment que Schopenhauer recomana no invertir tantes energies ni posar masses esperances. Considera un gran error donar massa atenció a persones que no la mereixen. Malgrat el seu devastador pessimisme existencial i la seva mirada funcional i masclista sobre l’amor (l’individu és subjecte a l’instint natural de procreació, el que crea la il·lusió de l’enamorament), el filòsof alemany ofereix consol davant el desengany i el desencís amorós: cal acceptar la nostra condició i enfrontar-nos al patiment inevitable i inseparable de la vida humana, al dolor del rebuig i la profunda aflicció derivada de la manca d’amor. No hi ha res dolent en nosaltres; segons ell, no hem vingut al món per ser feliços... però, podem intentar-ho mitjançant l’amor? Potser no és cert el que diu l’escriptor italià Gesualdo Bufalino?: “enamorar-se és un luxe; qui no s’ho pot permetre, fingeix”.
Avui en dia, la bioquímica ha manllevat l’aureola romàntica de l’enamorament al desvetllar els seus mecanismes: la testosterona, una hormona present als testicles i als ovaris, provoca el desig desfermat; la fenetilamina, una substància estimulant i addictiva, actua com neurotransmissor produint eufòria i alegria intensa. L’oxitocina, un pèptid fabricat al nostre hipotàlem, augmenta molt durant les relacions sexuals, el part i abans de la lactància, i s’ha relacionat amb les interaccions socials (popularment s’anomena “hormona de l’amor” o “l’hormona dels melosos”), reforçant la confiança i la generositat però també podent fer créixer la gelosia o el favoritisme. Neurotransmissors cerebrals com la dopamina, serotonina i noradrenalina, relacionats també amb trastorns maníac-depressius i ansietat, són causa de l’atracció sexual, sentiments intensos d’afecció o pensaments obsessius sobre la persona estimada. Sens dubte, Schopenhauer esbossaria un somriure davant d’aquests descobriments. Aquesta interpretació trastoca la nostra pròpia visió racional de nosaltres mateixos, explicant el nostre comportament sexual, com fa Richard Dawkins, com a éssers regits per una química preestablerta, que condemna als homes a actuar com espermatozous i a les dones com òvuls. Desvesteix l’enamorament del seu misteri i màgia i delimita la nostra tria inconscient a paràmetres naturals que cerquen la millor descendència possible. Vist així, l’amor queda reduït a un condicionament intrínsec com a mamífers, però, com veurem ara, l’amor humà té, afortunadament, més elements i paràmetres, un major transfons, més enllà del merament biològic.
Els antics grecs ja diferenciaven tres dimensions en l’amor:
- Eros: el desig físic, sexual, l’enamorament passional que satisfà al “jo”. Però sempre parteix de la carència, l’egoisme i la possessivitat i, per tant, no configura un amor complet, tot i que és necessari en una relació de parella plena i saludable.
- Philia: l’amor present en l’amistat, l’emoció i l’alegria que es comparteix mútuament, la complicitat d’interessos, idees i sentiments, també imprescindible en una parella.
- Àgape: l’amor desinteressat, que dóna i no espera res a canvi, la compassió i tendresa en els actes caritatius, en la fe religiosa i també a l’acudir i atendre l’ésser estimat que pateix. Una dimensió diferent de les altres, on no hi ha ni “jo” ni “tu”, només l’entrega pura i descarnada, que inclou les altres dos dimensions i les completa.
Aquestes triple condició de l’amor s’unifica al voltant de certes persones, però també es transforma amb el temps i les circumstàncies. El que resulta devastador, com avisa el psicòleg Walter Riso, és construir mons separats per cadascuna d’aquestes dimensions: Eros, un cop per setmana amb l’amant; Philia, a casa, amb el cònjuge; Àgape, el diumenge, a missa. Com més aïllats i disgregats apareixen aquests tres components, major serà la sensació de buit i desarrelament. Alain de Botton suggereix que “fora de l’amor perdem la capacitat de tenir una identitat pròpia, dins l’amor hi ha una constant confirmació del jo. La nostra presència queda legitimada en els ulls d’un altre ésser que per a nosaltres és el món (i per a qui nosaltres també ho som)”.
Alguns pensadors sostenen que l’amor plantejat per la religió envers una divinitat no pot transformar la consciència humana perquè proposen estats ideals de felicitat molt allunyats de la realitat quotidiana. És més fàcil estimar a Déu que a les persones perquè aquest es troba molt distant de l’esfera humana. Per això, abans que pretendre assolir el Paradís o el Nirvana, caldria començar per qüestions més pràctiques: intentar estimar desinteressadament (àgape) a les persones del nostre voltant i evitar ser indiferents al dolor aliè. Mostrar afecte, sense distincions ni condicions, sense vergonya ni expectatives, a les persones que estimes. Com si no pot existir, enfortir i sobreviure l’àgape?
El contrari de l’amor no és l’odi. Molts cops, l’odi és simplement l’incapacitat d’estimar, una emoció amb la mateixa energia i passió, però transformant la plenitud en buidor, destruint enlloc de construir. El contrari de l’amor és la indiferència, l’absència total de sentiment i emoció, allò que permet cometre atrocitats, oblidar la dignitat humana. Sense àgape cap relació funciona. A la llarga, la insensibilitat i la indiferència acaba generant desil·lusió, desafecció i una deshumanització total i terrible.
L’AMOR COM MOTIU DE FELICITAT
L’amor sempre resulta un mal negoci quan es planteja com un intercanvi recíproc. “Espero rebre l’amor que et dono”. Mai aconseguirem equilibrar la balança perquè, quan estimes algú, la primera persona que ho sents ets tu, amb una intensitat que només tu perceps, i n’has de fer coneixedor a l’altre, que pot trigar segons, setmanes o segles en adonar-se. Curiosament, amb l’odi, passa exactament el mateix: tu ets el primer en sentir-ho, però l’altre acostuma a percebre aquest odi a l’instant i, a diferència de amb l’amor, te’l torna tot seguit, amb tot el seu afecte.
Per altre banda, és perfectament lícit, dins l’esfera humana, esperar quelcom a canvi d’aquells a qui estimem. Un certa reciprocitat i correspondència, però no pas basada en un intercanvi equitatiu al cinquanta per cent o de tal favor per tal altre. Les formes d’estimació i tendresa són múltiples i variades i de diferent grau d’intensitat, per tant, no esperem rebre el mateix que hem donat; gaudim de l’acte de donar, compartir i rebre, adopti aquest la forma que adopti. Per què no estimar de forma altruista? Per què no entregar generosament els nostres millors sentiments? “L’amor no dura”, diu Barbara Fredickson, una de les fundadores de la psicologia positiva, “és molt més efímer del que la majoria de nosaltres vol admetre. En canvi, es indefinidament renovable”.
Un dels grans mals del nostre temps és la poca capacitat de sentir i transmetre passió i amor. La societat i el mateix sistema educatiu censura, ridiculitzant i estigmatitzant, les mostres efusives d’afecte, el somriure sincer, les fortes i llargues abraçades, paraules essencials com “t’estimo molt, et trobo a faltar”, plorar amb ràbia i dolor una absència... La nostra capacitat de sentir intensament es veu limitada per la fina línia que separa el considerat culturalment correcte i tot allò titllat de bogeria o de feblesa emocional. Se’ns ensenya a ser bons receptors però mal donadors, enaltint la cerca egoista del plaer personal. Estimar-se a un mateix no hauria de ser diferent d’estimar als altres. Però, per això, abans cal conèixer-se a un mateix, respectar i acceptar la pròpia individualitat, que serà el que permetrà acceptar i respectar la dels altres. Quan estimem algú ho fem saber amb accions que li provoquen satisfacció i benestar però, sovint, ens oblidem de realitzar aquests mateixos actes amb nosaltres.
Retrobant a Fromm, ens adonem com tothom es preocupa més de “ser digne de ser estimat” (ser ric, atractiu, amable, triomfador) que del fet d’estimar. Encara que costi de creure, donar, estimar perquè si, pot resultar tan plaent com rebre. Al final de tot, com deia Nietzsche, només compta l’amor que un hagi donat i rebut i, cal recordar que, en la mesura que donem, rebrem.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada