El retorn de Tarradellas. La solució de Suárez al 'problema catalán': monarquia a canvi de la Generalitat

L’anomenada “Operació Tarradellas”, l’any 1977, és un punt clau de la transició espanyola. El retorn de Tarradellas com a president d’una Generalitat de Catalunya restituïda pel govern espanyol no fou, com veurem a continuació, una de les opcions considerades per Suárez. Va ser la confluència de circumstàncies produïdes després de les primeres eleccions democràtiques el que provocà un desenllaç inesperat dels esdeveniments, en un context històric convuls, complex i de fràgil equilibri, com mostrà el posterior intent de cop d’Estat del 23F.

Primer, però, cal copsar l’escenari previ a la tornada del president republicà exiliat. L’any 1954, Josep Tarradellas[1] substitueix a Josep Irla al capdavant de la Generalitat, amb el govern a l’exili desfet, esdevenint ell l’única representació visible i vigent de la institució republicana. Mentrestant, el règim de Franco s’anava consolidant al llarg de la dècada dels cinquanta, gràcies al reconeixement internacional.[2] Els elements opositors a la dictadura (partits polítics, sindicats, estudiants i una part de l’Església catòlica) havia anat perdent l’esperança d’una intervenció internacional, augmentant la sensació de fracàs i la conseqüent davallada combativa. Malgrat tot, la posterior dècada dels seixanta comportaria un canvi substancial en aquest panorama: el Plan de Estabilización, un revulsiu del govern franquista per afrontar el greu estancament econòmic, tal com afirma Culla, dificultava “la perpetuació de la dictadura. […] El Desarrollo dels seixanta, essent en certa manera un èxit del franquisme, al mateix temps en minava les bases”.[3] A Espanya i a Catalunya en particular es produïren grans transformacions socials. La diversificació i creixement de la indústria catalana, el progressiu augment del nivell de renda[4] i la gran onada migratòria[5] que acollirà Catalunya configurarà un nou activisme polític antifranquista, que anirà creixent paulatinament al llarg dels seixanta i setanta, accentuat amb la irrupció d’una generació més jove que no havia viscut la Guerra Civil. Tots aquests factors són importants en la mesura que afectaran a la crisi de legitimitat del franquisme, especialment després de la mort del dictador l’any 1975, fet que obre la convocatòria de les primeres eleccions democràtiques a Espanya després de gairebé quaranta anys.

En aquest moment, la dreta i l’esquerra es troben en una situació de feblesa i una situació d’empat: el monopoli de la violència i la repressió continuada no pot garantir el manteniment d’un govern tibat per una esquerra visible però dispersa i sense prou força per derrocar-lo. Per una banda, Adolfo Suárez i el rei Joan Carles foren les figures sorgides del franquisme destinades a proporcionar una sensació de canvi, i varen veure com a sortida el pacte amb l’esquerra perquè “el que realment temien era l’amenaça del malestar social i els va semblar que l’esquerra podia vendre millor les ofertes de la transició i que, tal com efectivament va passar, els ajudaria a pacificar la societat”.[6] Com bé apunta Fontana, més que una transició s’hauria de parlar d’una “transacció”. Tant el rei com Suárez no pretenien una gran transformació política i comptaven amb que aquesta transacció, “la compra de l’esquerra”, sortiria barata.[7] Moltes de les decisions i pactes que van adoptar foren imposats per les circumstàncies que varen anar sorgint, com en el cas que ens ocupa, l’Operació Tarradellas.

Per altre banda, tot i la presència d’una esquerra molt combativa i reivindicativa, especialment organitzada a Catalunya en la lluita antifranquista, es donava el fet que la societat havia moderat el seu discurs, perquè, tal com afirma Culla, “la major part de gent a Catalunya tenia molt més a perdre-hi que no a guanyar-hi”.[8] Només així podem entendre els resultats de les eleccions del 15 de juny de 1977. Amb un panorama polític molt diferent de l’espanyol, l’esquerra catalana aconseguí una clara victòria[9], tot i que molt fragmentada, degut a la seva recent configuració i ampli ventall ideològic[10], contraposada a “l’extrema feblesa inicial de la dreta espanyolista a Catalunya”[11].

L’expectativa que el PSUC, “el partit antifranquista per excel·lència i referent de l’esquerra”[12], guanyés les eleccions no es va complir[13] però, encara i així, tenia prou força per mantenir el temor que l’àmplia reivindicació nacionalista catalana esdevingués secessionista[14]. Aquest era, en essència, “el problema catalán” al que Suárez havia de trobar una solució. El 75% dels vots eren en mans de partits que reclamaven el restabliment de l’Estatut d’autonomia de 1932 i la Generalitat de Catalunya, de la que Tarradellas n’era l’únic vestigi. D’aquí que, pocs dies després de les eleccions, el 25 de juny, es constituís l’Assemblea de Parlamentaris amb la intenció de negociar amb Suárez aquest reconeixement de drets històrics[15]. Era integrada per líders dels principals partits polítics catalans[16]. Molts d’ells eren fidels a Tarradelles o el respectaven (ERC, PSC-Reagrupament, UDC, EDC), mentre que en el PSC-Congrès havia divisió d’opinions, amb el PSUC inicialment no havia bona relació (tot i que col·laborà activament amb ell) i amb CDC de Jordi Pujol es va establir una rivalitat i recel mutu[17].

Per la seva banda, Tarradellas, a principis de 1977, ja havia intentat iniciar sense èxit el diàleg amb el govern espanyol[18]. Abans de les eleccions, Suárez havia sondejat a Tarradellas enviant al seu director dels serveis secrets, Andrés Cassinello, a entrevistar-se amb ell a la seva residència francesa de Saint-Martin-le-Beau. Va anar acompanyat de Manuel Ortínez[19], empresari català i amic personal de Tarradellas, personatge clau en les converses per aconseguir el retorn del president. A partir d’aquesta curiosa reunió (un militar del franquisme amb un president republicà exiliat), Cassinello[20] elabora un informe que romandrà oblidat per Suárez, doncs confiava que el seu triomf electoral li permetés mantenir a l’exili a Tarradellas[21]. Però el resultat de les eleccions va canviar la situació, i Tarradellas contacta amb Carles Sentís[22] per preparar la seva tornada.







El 27 de juny, Súarez i Tarradellas es reuneixen a Madrid. El president espanyol manté una posició inicial dura[23] per tal de negociar amb avantatge, mentre Tarradellas només acceptava tornar com a president de la Generalitat. Aquesta primera trobada resulta infructuosa, però Suárez considerarà el retorn del president exiliat amb un informe secret elaborat pels seus assessors[24] i el 2 de juliol s’arribarà a un acord: el restabliment de les institucions històriques catalanes i una autonomia catalana establerta per les Corts espanyoles i negociada entre el Govern i els representants polítics de Catalunya. “Tarradellas, ha canvi, va haver d’acceptar, a contracor, el cafè para todos”[25].

La negociació personal entre els dos presidents concedia protagonisme a Tarradellas, mentre que Suárez tractava amb un president sense partit, evitant i diluint al mateix temps la influència de l’esquerra catalana[26]. Tarradellas va triar Josep Benet, Antoni Gutiérrez Díaz, Jordi Pujol, Joan Reventós, Carles Sentís i Josep Maria Triginer per iniciar les negociacions amb Salvador Sánchez-Terán, portaveu del Govern espanyol i home de confiança de Súarez. Al mes d’agost, Benet seria destituït per les seves crítiques sobre la lentitud del procés. S’acostava l’11 de setembre, i s’organitzà una gran mobilització en defensa de l’autonomia catalana, malgrat que s’intentà boicotejar[27]. Un milió de persones s’aplegaren a Barcelona sota el lema “Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia”, tot i que ni tots eren nacionalistes ni creien fermament en aconseguir el restabliment de la Generalitat[28].

 El 28 de setembre es celebrà a Perpinyà una reunió entre els tres actors de les negociacions: Tarradellas, Sánchez-Terán i els líders dels partits parlamentaris per pactar les textos legals que permetrien la restauració de la Generalitat de Catalunya. Tres setmanes després, Tarradellas aniria a Madrid, entrevistant-se amb Suárez, el rei i membres del Govern espanyol per ultimar els detalls del seu retorn, que es produiria, finalment, el 23 d’octubre a Barcelona, amb una rebuda multitudinària.

El reconeixement públic per part de Suárez de Tarradellas com a president de la Generalitat representa un cas excepcional en la transició. Com explica Joaquim Coll, “suposo el reconocimiento de la legitimidad republicana cuando todavía estaban vigentes las leyes franquistas”[29]. Fou l’únic càrrec republicà[30] reconegut pel Govern espanyol. També representava la millor opció per Suárez, qui havia marcat i triat en tot moment els temps i els interlocutors, reduint el pes polític nacionalista del PSUC i Pujol, restablint la Generalitat a canvi del suport a la monarquia espanyola. No va cedir a la petició de restituir l’Estatut de 1932, oferint a canvi un règim autonòmic estès a la resta de comunitats espanyoles, fet que evitava la suspicàcia envers un tracte de favor per Catalunya.

BIBLIOGRAFIA

Barbeta, Jordi (2007, 22 d’octubre) “Tarradellas regresó para assentar la monarquia” [article en línia]  Lavanguardia.com.

Barnils, Andreu (2016, desembre) “Enric Pujol: ‘Monarquia en canvi de Generalitat va ser un dels pactes de la transició” [article en línia] Vilaweb.cat.

Carmaniu, Xavier “Ja sóc aquí” (2016, desembre) Sapiens (núm. 176, pàg. 24-36).

Clotet, Jaume (2013, 9 de juny) “Tarradellas: el llarg camí fins al "Ja sóc aquí!" [article en línia] Ara.cat.

Coll, Joaquim (2016, 2 de desembre) “Más Tarradellas, menos Companys” [article en línia] Elpaís.com.

Culla i Clarà, Joan B. (2016, 8 de desembre) “Caricaturizar a Tarradellas” [article en línia] Elpaís.com.

Culla i Clarà, Joan B. La Transició i Catalunya, una visió interpretativa. Barcelona: Fundació Trias Fargas, 2003.

Fontana, Josep. “Bases per a una nova transició”, text de la conferència a la Universitat de València, A: El Temps (núm. 1064, 2-8 novembre de 2004)

Juliana, Enric (2013, 20 d’octubre) “La verdad Tarradellas” [article en línia] Lavanguardia.com

Junquera, Natalia (2008, 18 de maig) “Entrevista: teniente general Andrés Cassinello: algunas cosas es mejor que no se sepan nunca" [article en línia] Elpaís.com.

Pagès, Pelai “Tarradellas i el restabliment de la Generalitat”. A: El Temps d’Història, (pàg. 54-58). Edicions del País Valencià (15-21 d’octubre de 2002).

Pasqual, Josep Maria (2007, 23 d’octubre) “Operació Tarradellas” [article en línia] Vilaweb.cat.

Santacana Torres, Carles. Catalunya durant el franquisme. Barcelona: FUOC, 2014.

Santacana Torres, Carles. La transició i la represa de l'autonomia (1975-1984). Barcelona: FUOC, 2014.

---

[1] S’inicià en política l’any 1916 com secretari de propaganda del CADCI i arriba a ser secretari general d’ERC. Durant el govern de la Generalitat republicana serà Conseller de Governació i Sanitat i entre 1931 i 1933 diputat al Parlament espanyol i català, dimitint posteriorment per desacords amb Macià i allunyant-se d’ERC. Fou contrari a la proclamació de l’Estat català de Companys, tot i que tornà a ERC, sent conseller de Servei Públics i Economia durant la Guerra Civil. S’exilià a França el 1939 i fou detingut pels nazis, però el règim de Vichy denegà l’extradició a Espanya. Pelai Pagès. “Tarradellas i el restabliment de la Generalitat”. A: El Temps d’Història, (pàg. 54-58). Edicions del País Valencià (15-21 d’octubre de 2002), pàg. 55. Des de llavors, i durant gairebé quatre dècades a l’exili, mantindrà “la dignidad presidencial en medio de la penuria econòmica […] una vida consagrada a una política fictícia y a un cargo fantasmal”. Joan B. Culla i Clarà (2016, 8 de desembre) “Caricaturizar a Tarradellas” [article en línia] Elpaís.com..

[2] Carles Santacana Torres. Catalunya durant el franquisme. Barcelona: FUOC, 2014, pàg. 18.

[3] Joan B. Culla, La Transició i Catalunya, una visió interpretativa. Fundació Trias Fargas, Barcelona, 2003, pàg. 1.

[4] ) “L’any 1975 el nivell de renda de Catalunya era entre un 20 i un 25% superior a la mitjana espanyola […] L’estructura de la població activa a Catalunya era molt més moderna […] el creixement econòmic dels seixanta i principis dels setanta havia comportat, com no podia ser d’una altra manera, una profunda revolució dels costums, dels valors, de les jerarquies familiars, etc […] Sardà Dexeus ho va resumir així: ‘La transició va ser possible perquè tothom tenia un sis-cents’”. Culla, 2003, pàg. 2.

[5] “La immigració que es va establir a Catalunya de 1960 a 1975 va ser quantitativament molt nombrosa, de prop d'un milió de persones, per a una població total de cinc milions. […] els immigrants arribaven a Catalunya amb els valors espanyolistes que el règim difonia constantment, de manera que desconeixien la realitat i la tradició cultural catalana, i naturalment també la llengua pròpia. En aquest sentit, la realitat social nova significava una dificultat afegida per al catalanisme”. Carles Santacana Torres. Catalunya durant el franquisme. Barcelona: FUOC, 2014, pàg. 23.

[6] Josep Fontana. “Bases per a una nova transició”, text de la conferència a la Universitat de València, El Temps (núm. 1064, 2-8 novembre de 2004)

[7] Fontana, ídem, pàg. 2-3.

[8] “L’any 1975, una societat catalana que rebutjava l’autoritarisme de la dictadura, però que també rebutjava –i crec que paga la pena subratllar-ho– els extremismes, l’extremisme polític i social.[…] els partits d’esquerra es van moderar perquè la societat era moderada i perquè es van adonar que, si no moderaven el seu discurs, caurien en la marginalitat, com li va passar a l’extrema esquerra”. Culla, 2003, pàgs. 2-3.

[9] “Adolfo Suárez se equivocó de pronóstico. Jordi Pujol no ganó las primeres elecciones democráticas en Catalunya. Las ganó la izquierda. Coalición Socialistes de Catalunya (PSC y PSOE): 28,4%. PSUC: 18,2%. Pacte Democràtic (encabezado por Jordi Pujol): 16,8%. Centristes de Catalunya-UCD: 16,8%.

Socialistas y eurocomunistas sumaban casi la mitad de los votos; 23 escaños sobre un total de 47”. Enric Juliana. (2013, 20 d’octubre) “La verdad Tarradellas” [article en línia] Lavanguardia.com.

[10] “Hi actuava un partit comunista important, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el més actiu, de filiació eurocomunista i vinculat estretament al PCE, amb Gregori López Raimundo i Antoni Gutiérrez Díaz com a màxims dirigents […] Aquell mateix 1974 es va començar a formar Convergència Socialista de Catalunya, liderada per Joan Reventós, i també el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, de Josep Pallach, socialdemòcrata, que momentàniament incloïa també Esquerra Republicana; d'altra banda, el novembre d'aquell any es va fundar Convergència Democràtica de Catalunya, que aplegava sectors nacionalistes liderats per Jordi Pujol […] Paral·lelament es va crear Esquerra Democràtica de Catalunya, de tendència liberal, liderada per Ramon Trias Fargas. També estaven organitzats nuclis independentistes com el Front Nacional de Catalunya i el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), a més d'organitzacions d'extrema esquerra implantades sobretot a l'àrea metropolitana de Barcelona, i delegacions petites del PSOE i del PSP”. Carles Santacana Torres. Catalunya durant el franquisme. Barcelona: FUOC, 2014, pàg. 37-38.

[11] “Alianza Popular entre l’any 1977 i l’any 1980 va jugar un paper electoral residual, que va oscil·lar entre el 3,5% dels vots i el 2,3%”. Culla, 2003, pàg. 9.

[12] Andreu Barnils (2016, desembre) “Enric Pujol: ‘Monarquia en canvi de Generalitat va ser un dels pactes de la transició” [article en línia] Vilaweb.cat.

[13] Culla explica aquest resultat d’aquesta manera: “Fins l’any 1976, a les fàbriques, a les associacions de veïns, a la universitat, a tot arreu el que trobem són minories actives, cada cop més nombroses, però minories polititzades i poc o molt compromeses. El 15 de juny de 1977 va anar a votar tothom. Una part de la població catalana d’origen immigrant no es va sentir prou concernida per aquelles primeres eleccions a una cosa que es deia la Generalitat i que encara no sabien gaire què diantre era ni perquè servia”. Culla, 2003, pàgs. 7-9.

[14] Jaume Clotet. (2013, 9 de juny) “Tarradellas: el llarg camí fins al "Ja sóc aquí!" [article en línia] Ara.cat.

[15] Carles Santacana Torres. La transició i la represa de l'autonomia (1975-1984). Barcelona: FUOC, 2014, pàg. 23.

[16] Gregorio López Raimundo (PSUC), substituït per Antoni Gutiérrez Díaz. Joan Reventós (PSC-Congrés). Josep Verde Aldea (PSC-Reagrupament), Ramon Trias Fargas (EDC) i Jordi Pujol (CDC) que es presentaren sota candidatura única com a Pacte Democràtic de Catalunya. Carles Sentís i Carles Güell de Setmenat (UCD). Heribert Barrera i Frederic Rahola (ERC). Anton Cañellas (UDC). Francesc Ramos (PSC-C). Manuel Ortínez, home clau en el procés. Josep Lluís Sureda, economista mallorquí, redactor del decret de restabliment de la Generalitat. Josep M. Triginer, secretari de la Federació Catalana del PSOE. Lluís M. Xirinacs, independentista i lluitador contra el franquisme des d’una posició pròpia, afí a Tarradellas. Josep Benet, simpatitzant del PSUC i amb paper destacat a l’Assemblea de Catalunya. Carmaniu, Xavier  “Ja sóc aquí” (2016, desembre) Sapiens (núm. 176, pàg. 24-36), pàg. 32.

[17] “Un dels polítics de l'interior amb qui més va xocar va ser amb Jordi Pujol. Tots dos coincidien a reclamar tres objectius, però amb ordre invers. Tarradellas exigia en primer lloc el restabliment de la Generalitat, seguit de la instauració de la democràcia i l'aprovació d'un Estatut d'Autonomia. Per a Pujol, en canvi, la prioritat era l'arribada de la democràcia, seguida de l'aprovació d'un Estatut que donés lloc al restabliment de la Generalitat. L'ordre no era un tema menor, perquè implicava el fet que Tarradellas tornés, o no, com a president”. Clotet, ídem.

[18] “El dia de Reis de 1977 [Tarradellas] va convocar la premsa a París per presentar la proposta de creació d’un organisme unitari i consultiu que hauria d’entrar en funcionament abans de les eleccions constituents espanyoles […] Tarradellas va comprovar aviat que, a Madrid, ignoraven la seva proposta”. Carmaniu, ídem, pàg. 26

[19] “Manuel Ortínez i Mur (Barcelona, 1920-Berna, 1997), abogado y empresario catalán, burgués, en el sentido más estricto de la palabra, liberal afrancesado […] actuó en los años cincuenta como hombre en Madrid de la industria textil catalana. En la década de los sesenta dirigió el Banco de Bilbao en Barcelona y participó en la fundación del Banc Industrial de Catalunya. Al morir Franco, tenía bufete abierto en Madrid y era el representante en España de la Unión de Bancos Suizos.[…] Ortínez había trabado amistad con Tarradellas en 1955, tras un primer encuentro en París al que había acudido en compañía de Josep Pla”. Juliana, ídem.

[20] “Me encontré a un señor inteligente, amabilísimo, comprensivo, que abrió una posibilidad en la que no se pensaba. No era un monstruo del nacionalismo, era un hombre sencillo, que había sufrido mucho y que deseaba la paz por encima de todo, un rey destronado. Yo iba allí como un teniente coronel cualquiera y me di cuenta de que él veía en mí al Estado. Me apabulló con atenciones y frases exquisitas. Comimos en su casa, muy humilde, pero había un ambiente de ceremonia, de rito... Me sorprendió”. Natalia Junquera, (2008, 18 de maig) “Entrevista: teniente general Andrés Cassinello: algunas cosas es mejor que no se sepan nunca" [article en línia] Elpaís.com.

[21] Josep Maria Pasqual (2007, 23 d’octubre) “Operació Tarradellas” [article en línia] Vilaweb.cat.

[22] Sentís era un antic amic d’abans de la guerra de Tarradellas, cap de llista de UCD a Barcelona i la mà dreta de Suárez a Catalunya. Carmaniu, ídem, pàg. 30.

[23] “Suárez li va oferir tota mena d’alternatives, però en cap cas el reconeixement de la Generalitat […] Ell [Tarradellas] va definir la trobada de ‘molt cordial’ i va explicar que s’havia parlat de l’autonomia de Catalunya. Feia el cor fort perquè l’entrevista havia estat un fracàs i no havien arribat a cap acord”. Carmaniu, ídem, pàg. 32.

[24] Anomenat “Ana Mediterráneo y Cantábrico”, aquest document confidencial indicava com s’havia d’organitzar el retorn de Tarradellas i la restitució de l’autonomia política. Descriu Tarradellas com "no es un político, es un estadista, un líder carismático, depositario legal de una institución querida, reclamada y aclamada por el pueblo catalán (…) es el heredero de una legalidad, es también el celoso depositario de la misma. Una vez llegado a Catalunya la entregará como un testigo, al pueblo catalán". També sospesen favorablement les dissensions entre els polítics i catalans i Tarradellas, i consideren el seu retorn com beneficiós el seu retorn: “UCD asume protagonismo, quita iniciativas a los (demás) partidos y elimina recelos de la derecha autonomista". Detecta com a problemes “las dudas de Tarradellas como interlocutor válido, su escasa notoriedad pública y la aceptación de la legalidad republicana”. Jordi Barbeta. (2007, 22 d’octubre) “Tarradellas regresó para assentar la monarquia” [article en línia]  Lavanguardia.com.

[25] Suárez va insistir en concedir drets autonòmics a la resta de comunitats espanyoles per evitar enveges i retrets. Pagès, ídem, pàg. 57.

[26] “Ni Josep Benet (PSUC), ni Jordi Pujol (CDC), ni Joan Reventós (PSC) tenien prou força per ser presidents, i per això es va acceptar una figura externa que, a sobre, tenia una càrrega simbòlica extraordinària”. Clotet, ídem.

[27] “La manifestació més gran que mai s’hagués vist a Barcelona, era no solament marginada, sinó desmuntada des de dalt, seguint les instruccions d’un Carrillo, que per una banda els ho devia als que l’havien legalitzat, però que volia, a més, que la política es seguís fent en negociacions per dalt entre els dirigents polítics, tal com s’havia fet la transició, evitant tant com fos possible la participació de la gent del carrer”. Fontana, ídem, pàg. 6

[28] “Els continguts bàsics, essencials de la reivindicació nacional –és a dir, que el català tornés a ser una llengua oficial, que Catalunya tingués una institució d’autogovern polític, un poder legislatiu, etc.–, això havia estat assumit […] per les forces polítiques que tenien la capacitat de treure al carrer centenars de milers de persones l’11 de setembre”. Culla, 2003, pàg. 6

[29] Joaquim Coll (2016, 2 de desembre) “Más Tarradellas, menos Companys” [article en línia] Elpaís.com.

[30] “Ni el vell lehendakari basc Jesús María de Leizaola no va ser reconegut per res ni el veteraníssim president de la República espanyola a l’exili, José Maldonado”. Culla, 2003, pàg. 8.