En la meva experiència personal, en la que he tingut l’oportunitat d’entrevistar a científics i historiadors a parts iguals, he trobat de vegades un cert “menyspreu” cap a l’actitud crítica dels historiadors i l’aplicació de la seva ètica envers la història. Així com un biòleg, un geòleg i, en major grau, un matemàtic o un físic, basen les seves recerques i postulats en dades mesurades, exactes i contrastades, un historiador, tot i basar-se en fonts documentals i testimonials fiables, ofereix una interpretació personal dels fets històrics que estudia. Ens diu l’ historiador George Duby “[...] en el fons, la història és el somni d’un historiador –i aquest somni està fortament condicionat pel medi on es situa l’historiador”.
La historiografia és inevitablement subjectiva. Cada època construeix la seva pròpia visió del passat. Com ens diu Duby, els historiadors estan condicionats per la seva pròpia realitat (i els seus propis prejudicis socials, racials o culturals) i el context que els rodeja en el moment en que escriuen, ja que s’escriu (o millor dit, es reescriu) el passat des del present. Els historiadors omplen els “fragments” que troben en el passat amb la seva imaginació, tot i que s’intenta que aquesta part “imaginaria” sigui fonamentada en una realitat històrica el més “científica” possible i amb fonts el més contrastades. Com més enrere en el temps anem, més “buits” son susceptibles de ser omplerts pels historiadors.
“L’historiador no pot fer sorgir de l’oblit més que una part del passat, no solsament pels forats dels que parlava, sinó perquè, evidentment, no es pot reintroduir en el present la totalitat d’una duració. Això ho sabem avui en dia, mentre que en el segle XIX es somiava amb la restitució integral. Som perfectament conscients de que estem obligats a escollir, i escollim de fet, en funció d’un cert comportament col·lectiu de la família d’historiadors, però també en funció del nostre temperament, del nostre caràcter”.
De la mateixa manera, cal estudiar la història tenint en compte períodes llargs, evitant la tendència a la crònica periodística d’esdeveniments de curta durada o limitada repercussió. Cal tenir una mirada més amplia que l’actual, seguint les reflexions de F. Braudel: “Entre els diferents temps de la història, la llarga duració se’ns presenta, doncs, com un personatge incòmode, complex, amb freqüència inèdit.” Així arribem a entendre com altres civilitzacions es basen en permanències enlloc del canvi que caracteritza la societat occidental. I es que el relat de la història no es pot deslligar del context en que té lloc. L’historiador ha d’intentar comprendre la realitat històrica evitant la subjectivitat. Aquí entren les consideracions de Mircea Eliade sobre la repetició contínua al llarg de la història de les civilitzacions de determinats arquetips, la majoria dels quals estan lligats a una creença religiosa, que és la que els hi dóna sentit i atorga realitat als diversos i diferents mites: “un objecte un acte no es real més que en la mida que imita o repeteix un arquetip. Així, la realitat s’adquireix exclusivament per repetició o participació; tot el que no té un model exemplar està ‘desproveït de sentit’, es a dir, no té realitat”.
La aparició de “noves” cultures, “sense” història (doncs “considerem” que cal tenir escriptura per tenir història) i “primitives” des dels prejudicis centristes d’Occident, fa replantejar l’estudi de la història de la civilitzacions. Aquestes cultures cal que siguin analitzades des del fet religiós, doncs aquest és el substrat bàsic que li dona un context, un sentit i ho integra tot.
El món diví i l'humà
El discurs mític de les societats religioses antigues i el discurs lògic occidental són diferents des del seu plantejament bàsic: el discurs mític no té perquè ser coherent, doncs intrínsecament representa l’abstracte, l’evocat amb múltiples “realitats” , explicables mitjançant el propi context religiós; el discurs lògic occidental parteix de premisses considerades certes en la seva base, per acabar així desenvolupant un discurs lineal i compacte amb una successió de fragments, disseccionats i classificats, de la “seva” realitat. En paraules de Josep Cervelló: “en elles [les cultures antigues] el sagrat és omnipresent, ho contextualitza i ho explica tot, entre altres coses pel caràcter integrat i integrador del seu univers.”Aquest reflex del món diví sobre l’humà, sovint totalment fora d’un plantejament lògic, coherent o històric, és el que dóna un sentit real a aquests arquetips, presents en nombroses civilitzacions antigues (i encara existents). “El mite es refereix a l’esfera del transcendent, no a l’esfera del immanent, és un fet religiós, no històric-factual”.
Les estructures polítiques de l’antiguitat eren considerades més enllà de la seva funció merament administrativa. Com apunta Henri Frankfort: “Lo estrictament secular –en tant es podria admetre la seva existència– era el purament trivial; qualsevol cosa significativa estava immersa en la vida del cosmos i la funció del rei era precisament mantindre l’harmonia d’aquesta integració”. Així, els reis i governants establien un pont entre les estructures “terrenals” i les “divines”: “aquest era el concepte fonamental de la reialesa egípcia; que el Faraó era de essència divina, un déu encarnat; i aquesta idea es pot rastrejar fins on ens porten els textos i els símbols. Es erroni parlar d’una deïficació del Faraó, doncs no se proclamava com divinitat en un moment determinat, comparable a la consacratio del emperador mort pel senat romà; la seva coronació no era una apoteosis, sinó una epifania”.
Deslligats de la font de sentit
Actualment ens trobem en una societat que corre el risc de perdre els seus lligams religiosos. Uns lligams que, per altre banda, estan arrelats a la història i que no es poden entendre sense el fet religiós. Recentment quedava bocabadat com, davant un retaule medieval, el fill adolescent d’uns turistes que m’acompanyaven preguntava als seus pares qui era aquell “senyor penjat en una creu”. La total desconeixença dels símbols cristians fa que aquest noi, que pertany a una generació majoritàriament laica, perdi les referències religioses lligades indefectiblement a la història i la història de l’art d’Occident des de fa vint segles i que, per ell, tots aquests arquetips (cristians en aquest cas) no tinguin cap significació “real”. I es que, tal com Mircea Eliade descriu, el Jesús crucificat és un dels molts mites que es repeteixen amb altres formes en altres religions i creences, simbolitzant la victòria sobre la mort. Però això només té una significació des de la lectura cristiana, que a més afegeix una nova visió del sofriment com redemptor, i no té cap valor des d’un context laic. Cal una correcte visió del fet religiós, ja sigui cristià, musulmà, jueu, etc.., per arribar a comprendre el significat de cadascun dels arquetips reflectits en els rituals, símbols, cerimònies i tradicions. També trobem aquesta repetició aplicada en l'art i inspirat en la natura, amb l’ utilització de la "proporció àuria" o sagrada del número phi. Res es de franc en l’art sagrat. I no només en l'art i l'arquitectura; també per exemple, en la música, la repetició de petits intervals (considerats sagrats) donaran lloc als "rages" hindús, que paradoxalment influiran en un moviment musical contemporani occidental, el "minimalisme", que aplicarà els mateixos paràmetres hindús però deslligats d'aquest sentit diví i sagrat.Precisament, tornant al retaule medieval esmentat abans, sota de la representació del Crist crucificat hi havia una representació dels mesos, un calendari, una mesura del temps indissoluble del mateix fet religiós. Un calendari que no és només mesura del temps físic, sinó que dóna significació a tota la realitat humana, mitjançant la repetició de certs patrons, molts d’ells comuns en diferents cultures, que impliquen l’etern cicle de mort i regeneració. Aquest calendari medieval en concret és basat en el cicle agrícola, un arquetip ancestral comú de moltes civilitzacions, però perfectament extrapolable a altres tradicions i rituals que tenen una referència anual, i que confereixen un marc atemporal, una renovació de la vida i el món, un nou principi després del final. No hi ha res nou perquè tot acaba sent una repetició d’un fet primordial d’un temps mític, com ens explica Eliade:
“La creació del món es reprodueix, doncs, cada any. Aquesta eterna repetició de l’acte cosmogònic, que transforma cada Any Nou en inauguració d’una era, permet el retorn dels morts a la vida i manté l’esperança dels creients en la resurrecció de la carn”.
A partir del s.XVI, Europa destaca com a potència i s’expandeix arreu del món mitjançant el colonialisme, que tindrà el seu màxim exponent als segles XIX i principis del XX. La seva història, la història europea, es considerada superior a les altres, el que arribaria a justificar la destrucció i fins i tot aniquilació d’altres cultures o civilitzacions “inferiors” o primitives, amb el pretext de portar la civilització a pobles que, suposadament, no en tenien. Una missió que arribarà fins i tot a ser justificada per la religió o la supremacia racial, i tot plegat assumit per la creença absoluta en que Europa era la única civilització amb una història i una cultura, una creença que ha arribat gairebé fins els nostres dies, com descriu l’ historiador Pelai Pagès:“La sistemàtica destrucció de civilitzacions, cultures i formes de vida en molts casos mil·lenàries, la posta en marxa de processos de aculturització, la subjugació i espoliació sistemàtica que es mantingueren implacables durant segles, crearen el mite de la superioritat blanca, que va trobar la seva justificació ideològica en una suposada missió profètica, l’objectiu de la qual era treure de l’endarreriment secular –un altre mite inventat pels europeus –a amplies zones del planeta”.
El fet que la història europea hagi estat la més estudiada ha fet créixer aquest “eurocentrisme”, aquesta supremacia de “l’home blanc” versus “l’indígena salvatge”. Cal doncs, tenir tot això en compte per evitar jutjar o analitzar altres cultures i altres èpoques amb tots els prejudicis o “paranys” aquí analitzats.
Ricard Escarré
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada