És el gènere una construcció ficticia?

Partim d’una concepció històrica clarament androcèntrica, que mantenia una desigualtat entre home i dona basada en unes relacions de poder que establien i sustentaven la predominança social i política masculina. D’aquesta manera, des de l’antiguitat, es crea un estereotip masculí vinculat amb la cultura (es construeix socialment, s’aprèn a partir del rebuig d’aspectes considerats no masculins) i amb el desenvolupament de certs trets (autoritat, independència, coratge, fortalesa física i psíquica, coratge, potència sexual,...) i un estereotip femení vinculat a la natura (lligat al seu paper domèstic com a mare i mestressa de casa, submisa al marit, establert de forma “natural” pel fet de néixer dona) i l’adjectivació d’una sèrie de trets (debilitat física i psíquica, dependència, seducció, afectivitat,...).

A partir de les diferències sexuals, i fins i tot des de la justificació científica que arriba fins els nostres dies, es construeix una dicotomia, basada en la biologia, que pretén “naturalitzar” la desigualtat social de manera subtil i emmascarada, per amagar que, realment, tot a la societat és construït dins un temps i és resultat d’unes determinades tradicions i esquemes que es volen evitar canviar. “Com a conseqüència, es nega la necessitat d’intervenció social per corregir i transformar la desigualtat entre els sexes” (Pujal, pàg. 13). La maternitat serà així un fet biològic que dona suport a la identitat de gènere femení, des de l’antiga Grècia fins avui. La modernitat del pensament il·lustrat inclou l’origen del feminisme, entès com a demanda d’igualtat i de llibertat individual, encara que no serà fins els grans canvis econòmics i socials del segle XIX que s’aconseguirà reivindicar la pròpia individualitat femenina. L’escriptora Virgínia Woolf ho exposa clarament al mostrar la necessitat de tota dona de disposar de la seva “habitació pròpia”: “sin negar su condición de mujer, tiene que liberarse de su propio sexo para superar la dicotomía y asimetría con las que se ha construido su personalidad femenina”. (Sisinio, pàg. 169).

La ruptura més important es produeix al llarg del segle XX amb l’alliberament de la sexualitat de les dones, deixant enrere la seva estreta restricció amb la seva tasca reproductiva. La meta del feminisme no és aconseguir que les dones siguin com els homes, sinó que aquestes siguin protagonistes de les seves vides, com a part de la igualtat exigible en democràcia. Es busca trencar amb l’estereotip femení encara vigent, malgrat la dificultat de trencar les vinculacions familiars i domèstiques assignades a la dona.

Els estudis antropològics iniciats amb Margaret Mead posaran en dubte aquesta noció de gènere basada en el sexe i en la imposició social i cultural dels atributs de masculinitat i feminitat. S’intentarà, a partir de llavors, definir que entenem per sexe i que entenem per gènere, així com les seves implicacions.

Definint el gènere

Els diferents intents de comprensió del gènere (Scott, Rubin, Barbieri, Stoller, Mauss, Lamas) incideixen en l’existència d’un seguit de comportaments, pràctiques, criteris, models de conducta o normes creades per cada cultura i societat a partir de la diferència sexual. Aquesta construcció social transcendeix dins una determinada concepció moral i política, lligada a un context temporal i espacial concret. Es defineix així un sistema on el sexe i gènere resten com a categories estretament vinculades dins un binomi essencial: el sexe determina el gènere. De la mateixa manera, l’orientació sexual només es concep i admet quan va dirigida cap l’altre sexe. Però, si ens limitem a considerar una dualitat home/dona-masculí/femení, no és possible explicar la pluralitat i multiplicitat del concepte de gènere. Butler adverteix que els termes “masculí” i “femení” i els significats associats a ells són perfectament intercanviables i varien molt segons el lloc i les seves restriccions culturals, i “sobre quién imagina a quién y con qué proposito” (Butler, 2006, pàg. 25).

De Beauvoir, encara que no identifica una noció de “gènere”, si que estableix una trencament fonamental: la dona no és, com es concebia fins llavors, una condició natural adquirida pel seu fet biològic, sinó que, com l’home, és el resultat d’una determinada estructuració a partir de certs trets psicològics i culturals.

Foucault posarà en dubte la identitat homosexual, considerant-la una forma de regulació social sorgida a finals del segle XIX. El capitalisme o la urbanització massiva dins una modernitat accelerada motiva l’aparició de la noció moderna d’homosexualitat. Segons l’orientació sexual s’estableixen identitats sexuals concretes. Connell, en la línia de Foucault, afirma que definim tipus de persones segons la seva orientació sexual, contraposant homosexualitat i heterosexualitat. Però ser un home o dona no és una condició immutable i fixa, sinó que s’està construint contínuament; homes i dones combinem característiques atribuïdes al masculí i al femení. Quelcom que, necessàriament, implica contradiccions i ambigüitats. Arran de tot això podem afirmar que el gènere és una categoria d’anàlisi, una eina teòrica amb la que analitzar la masculinitat i feminitat i establir un criteri per comprendre com s’organitza la societat en funció de les seves relacions de poder.

Serà Butler qui porti més enllà aquest plantejament (o més aviat el capgira), afirmant que és el gènere, com a categoria normativa, el què defineix el sexe; es a dir, allò que s’entén per ser home, ser dona, masculí, femení i les practiques sexuals que entren dins aquesta “normalitat” (heterosexualitat) ve determinat per la definició normativa de gènere: “El género es el aparato a través del cual tiene lugar la producción y la normalización de lo masculino y lo femenino junto con las formas intersticiales hormonales, cromosómicas, psíquicas y performativas que el género asume”. (Butler, 2006, pàg. 70). Per tant, qualsevol pràctica, orientació o identitat fora d’aquest patró és anormal i censurable. Butler critica aquesta concepció i, des de la Teoria Queer, pretén obrir un nou marc teòric per defensar i acceptar la pluralitat i diversitat de formes de viure el gènere i la sexualitat.

Arribem, tal com exposa Enguix, a considerar que les definicions de sexe i gènere ens porten a parlar realment d’una pluralitat d’identitats de gènere: “Si des del sexe parlem d'homes i dones, des del gènere parlem de masculinitat i feminitat. El gènere té connotacions psicològiques i culturals. […] no hi ha una identitat de gènere ni una única identitat personal acabada: som la suma de múltiples identitats”. (Enguix, pàg. 14).

Deconstruint el gènere

Fins aquí hem vist com s’ha passat d’un discurs dominant sobre una dualitat desigual a diferenciar entre sexe i gènere, considerant l’existència d’una pluralitat d’identitats de gènere segons les vivències afectives, orientacions sexuals o percepcions del cos de cada individu. Un cos sexuat constituït en un “artefacte socialment legitimat” esdevé una concepció butleriana del gènere que explica la classificació existent segons un patró cultural: l’aparença exterior (roba, actitud,...) o el comportament sexual íntim. Si entenem la identitat com quelcom provisional i circumstancial estem trencant les tradicionals limitacions conceptuals de la societat. Estem davant de l’afirmació de Foucault: on hi ha poder hi ha resistència. Ens oposem a assumir categoritzacions basades en criteris preestablerts.

Per Butler, aquesta construcció identitària té lloc des de la performativitat i la repetició; el

gènere no seria res més que un ús reiterat del cos, sense que hagi una arrel definitòria (sexe biològic) ni una posterior construcció de gènere condicionant. Les múltiples identitats possibles es donen com a resultat, però també com a punt de partida; per tant, els rols de gènere només representen les manifestacions puntuals d’aquesta capacitat performativa del gènere. No és possible acceptar que uns determinats paràmetres (classe social, edat, raça, sexualitat, etnicitat, creences,...) siguin els que conformin una lectura íntegra i completa del gènere. Avui en dia estem, o hauríem d’estar, lluny de prototips de referencia com el mascle blanc, heterosexual i de classe mitjana. Tant sexe com gènere són interpretacions culturals que conformen categories artificials. La realitat és diversa i canviant, per tant, no és concebible parlar d’una identitat masculina o femenina en singular: “la emancipación tiene que lograrse al desplegarse desde la diversidad de sujetos que se definen y construyen en las dialécticas de interacción con los demás” (Sisinio, pàg. 231).

En definitiva, caldria deixar de parlar de sexe i gènere en singular i començar a parlar de la pluralitat d’expressions de la identitat humana. La reivindicació d’aquesta heterogeneïtat s’ha de fer des de l’àmbit polític, jurídic, mèdic, social, cultural i personal per aconseguir veritables canvis de paradigma. D’aquesta manera es pot superar la falsa estabilitat dels conceptes de gènere per arribar a redefinir la igualtat com una força i motor de transformació social.    


Ilustracions de Yang Liu (2014) Hombre y mujer cara a cara. Barcelona: Taschen.

 

Bibliografia

Butler, Judith (2006). Deshacer el género. Barcelona: Paidós.

Butler, Judith (2007). EI género en disputa. Barcelona: Paidós.

Connell, R.W. (2002) Gender. Cambridge, Oxford, Malden: Polito Press

Enguix Grau, Begonya. Gèneres i contemporaneïtats. Barcelona: FUOC.

Pujal, Margot (2005). El feminisme. Barcelona: UOC.

Sisínio Pérez, Juan (2011). Historia del feminismo. Madrid: La Catarata.

Soley-Beltran, Patricia (2012). Judith Butler en disputa. Madrid: Egales.