Aprenent a odiar. Una reflexió personal sobre la ira.

Conviure habitualment amb una situació violenta genera ansietat, angoixa, impotència i ràbia.Té també efectes físics sobre el nostre sistema nerviós i cardiovascular, provoca insomni, ens envelleix. A més, per sobre de tot, ens embruta emocionalment i enverina les nostres relacions. Podem acabar, inconscientment, assemblant-nos a allò que rebutgem. Però també en podem aprendre, podem extreure una lliçó de vida malgrat contemplem el pou fosc dels nostres pitjors sentiments.

Des de l'experiència personal he comprovat com la ira neix davant l'amenaça (real o no), davant l'estrès que provoca la frustració o la percepció que han vulnerat la nostra integritat, els nostres drets i som víctimes d'una injustícia o d'un atac injustificat. Arribes a un punt on experimentes una realitat que resulta molt diferent a aquella que esperaves o desitjaves. I aquí hi ha un primer detall important: puc percebre com l'odi sorgeix dins de cadascú al mateix temps que sempre acabes culpant als altres. En aquest món, la gent no veu més enllà del seu propi peu; per això ens trepitgem contínuament.

Com adverteix Walter Riso, ens representa menys despesa conservar els esquemes que tenim que canviar-los. El que coincideix amb les nostres expectatives ho deixem passar i ho rebem amb beneplàcit; el que és incongruent amb les nostres creences o opinions ho considerem "sospitós", ho ignorem i, si hem d'afrontar-ho forçosament, ho rebutgem o intentem alterar-ho per a que coincideixi amb les nostres idees preconcebudes.

Per convenció social, ens han ensenyat a reprimir la nostra ira com a mostra de maduresa i educació, mentre l'acceptem si prové d'algú que té més poder que nosaltres (encara que sigui una forma d'autoritat primitiva, poc intel·ligent i amb poc prestigi social). Nietzsche, en canvi, diu que no hauríem d'intentar frenar la pedra que ha començat a rodar costa avall; el millor és espitjar-la encara més. Vol dir això que cal sempre fer esclatar una situació violenta? No, el millor que podem fer, primer de tot, és "permetre'ns" sentir l'odi, la ràbia, la impotència que aquella persona o fet ens ha provocat. Llavors, al igual que es fa a les arts marcials, s'ha de redirigir la força del cop rebut. No ens podem quedar dins nostre la ira projectada contra nosaltres. Respondre amb la mateixa agressivitat només empitjorarà les coses. Colpegem algú físicament o verbalment precisament per evitar sentir la ira, En el moment d'esclatar, alliberem tot l'odi acumulat i el deixem anar, deixem de sentir-lo.

Respondre amb el cinisme, com fa el Diogenes modern i televisiu que representa el Dr. House també agreujarà la situació, mentre que emprar l'humor pot ajudar a relativitzar i "treure ferro" a la confrontació, però no sempre funciona, ja que la línia entre l´humor i la impertinència és molt fina.


Intentar ajornar o posposar la discussió sovint no és possible. Podem pensar que el silenci pot ser una resposta adequada, però fins i tot les paraules més grolleres són millors i més educades que el silenci. La fredor, el menyspreu, retirar la salutació, negar-se fins i tot a discutir, és la pitjor ofensa que es pot fer a una persona. El contrari de l'amor no és l'odi, sinó la indiferència. L'odi no deixa de ser un sentiment humà, que malgrat la seva negativitat pot ser reconvertit, mentre que l'apatia, la passivitat, ens deshumanitza i ens buida. Millor expressar el que sentim assertivament (d'una manera clara, respectuosa i directa, considerant alhora allò que pensa l'altre persona, segurament diferent i enfrontat al nostre sentiment). No mostrar la nostra indignació, a mig i llarg termini, ens resultarà tòxic, perquè projectarem futurs escenaris de confrontació on ens imaginarem discutint un i altre cop (molts cops, després, mai coincideixen, ni l'escenari projectat ni la nostra reacció). Ens veurem abocats a nits d'insomni, episodis d'ansietat i una necessitat de "desconnexió" que rarament l'exercici físic o l'oci aconseguiran suplir.

A mi no em funciona allò de "compta fins a deu abans de respondre" o "espera fins demà que ja se't passarà". El més difícil és mantenir el nostre capteniment: escoltar, no demanar que l'altre persona baixi el seu to de veu i esperar que l'altre persona se n'adoni i per si sola el baixi. Després, cal mostrar que certa actitud, fet o comentari t'ha dolgut, t'ha fet mal. Enlloc d'intentar canviar l'opinió d'una persona (una proesa certament heroica), es preferible canviar la nostra actitud i perspectiva. L'aigua bull a 100ºC, els edificis tenen un punt de fractura calculat... Fins que no s'arriba a aquests límits, l'aigua no bull ni els edificis s'ensorren. De la mateixa manera, les persones aguantem fins a un cert límit emocional però, fins que no hi arribem, anem acumulant tensió contínuament.

Les relacions humanes, com deia Pla, "contenen una gran quantitat de facècia [...] Quan les persones es coneixen i tracten assíduament, tendeixen a la mútua confessió, i tota confessió implica el descobriment de febleses innombrables, de considerables errors, d'intimitats grotesques, d'incomptables ridículs. Els amics -sol dir-se- ho perdonen tot. No és cert. No perdonen mai les vostres pròpies febleses". I són aquestes febleses, inseguretats, pors i retrets la metxa idònia on la ira pren, sense que ni ens adonem, la majoria de vegades.