Cartes des del front

Les cartes des del front, des de qualsevol front de qualsevol guerra, transcendeixen molt més enllà del que és la correspondència postal. Al seu valor testimonial cal afegir la seva càrrega emocional, personal i humana. Com llegim avui en dia aquestes cartes? Què en podem aprendre? Què ens fan sentir?

Les respostes a aquestes preguntes van lligades a la nostra concepció actual de la guerra. Una guerra televisada i llunyana en l’espai, o documentada i llunyana en el temps. Només percebem una visió limitada, parcial, forçosament deformada, de la realitat dels conflictes bèl·lics que es produeixen. Els mitjans de comunicació necessiten imatges i declaracions dels protagonistes de les guerres, però difícilment aconsegueixen traslladar l’experiència d’estar realment allí (les sensacions, olors, emocions, desolació...). Això fa que no ens preocupem excessivament per una guerra distant. Però la televisió o internet ens fa creure que ho sabem tot –o alguna cosa– sobre aquestes confrontacions armades. La guerra, que no deixa de ser l’essència de la violència, és una programació més destacada que la pau perquè és plena de moments espectaculars: acció, dramatisme, empatia per les víctimes,..., i transmet una emoció molt poderosa: la por.

Kafka deia que el sentit de la vida és que aquesta s’acaba. D’aquí sorgeix una por que agafa forma i sentit quan ens trobem davant una mort “massa d’hora” o “fora de lloc”, “injusta” o “sense sentit”. En definitiva, totes les morts als camps de batalla o produïdes pels efectes colaterals de la guerra. Considerem llavors la mort antinatural, perquè creiem irracionalment que acabarem els nostres dies, tal com adverteix Montaigne, amb la manca de forces que l’extrema vellesa comporta. Anomenem “natural” aquesta mort, quan realment és la més estranya de totes, com si no fos igual de natural morir d’una caiguda, ofegat en un naufragi o d’un tret al pit. Trobem “normal” que altres morin i, en canvi, grotesc i absurd que la mort ens toqui de prop. Per això, totes les cartes des del front són relats d’una inseguretat colpidora però soterrada, d’una por a la mort “que no toca”, descontextualitzada, fora i lluny del territori quotidià, emocional i personal, dels combatents. Pares que deixen fills que encara no han conegut ni coneixeran, nuvis que no han tingut temps de casar-se, fills que deixen darrera pares desconsolats.

Però també són cartes d’esperança, un fil d’Ariadna prim i breu però imprescindible per mantenir i evocar el lligam amb aquells a qui s’estima, s’enyora i que esperen i es desesperen. No és casual que la gran majoria de correspondència de guerra  parli sobre l’estat de salut, les condicions meteorològiques o d’higiene i la necessitat de rebre més cartes per saber com estan “a casa”, així com demandes de menjar, roba, sabó o tabac. L’essencial és fer saber que, malgrat les circumstàncies adverses, es segueix viu i esperançat amb un proper retorn que restablirà la feliç quotidianitat esberlada.

Epictet afirmava que no ens afecta el que ens passa, sinó allò que ens diem sobre el que ens passa. Això és especialment rellevant en les cartes des del front. Som amos del que callem i esclaus del que diem, per això una carta manuscrita, amb tots els seus matisos (grafia, ortografia, suport, color de la tinta, censura, segells,...) aporta un gruix manat d’informació sobre l’estat anímic i context d’aquell que escriu. Ara que ja hem perdut irreversiblement la capacitat de comunicar-nos a mà, vençuts per la comoditat i rapidesa de les noves tecnologies, no ens ha de sorprendre la quantitat ingent de correspondència generada durant qualsevol conflicte bèl·lic. Els exemples actuals que tenim a l’abast, ja sigui amb la comunicació mitjançant telèfons mòbils o amb les diverses xarxes socials, mostren els mateixos neguits, pors i esperances que les antigues cartes i targetes postals escrites des de qualsevol front de qualsevol guerra.