 |
| Esborrany del "worldwide network" que Otlet va imaginar |
Una d’aquestes és la que feu Paul Otlet (1868-1944), pare de la bibliografia i documentació.
No existien els ordinadors, però Otlet imagina l’ús de fitxes per ordenar la informació. Fitxes que tenien enllaços que permetien connectar les fitxes entre elles, una prefiguració de les pàgines webs dels nostres dies. Mundaneum acceptava sol·licituds de cerca per correu postal. Otlet imagina una xarxa global que permetria a totes les persones compartir, consultar i visionar milions de documents des de la cadira de casa.
L’ocupació nazi destruiria el seu Mundaneum l’any 1932, però Otlet continuaria la seva tasca i el seu llegat seria indiscutiblement visible en el desenvolupament de l’hipertext. A més, cal considerar el seu idealisme i concepció d’una informació fora dels monopolis ideològics dominats (com ens trobem actualment amb Google i Facebook). Otlet no cercava diners ni reconeixement, sinó el motivava un desig, que podríem qualificar de romàntic, d’aconseguir un arxiu de coneixement global que contribuís positivament en el progrés de la humanitat. Un veritable visionari de l’hipertext, que contribueix en la seva concepció tècnica però també en el rerefons moral, polític i social que hauria de tenir l’hipertext.
L’any 1934 escriu això: “from his armchair, everyone will hear, see, participate, will even be able to applaud, give ovations, sing in the chorus, add his cries for participation to those of all the others” (des la seva butaca, tothom sentirà, veurà, participarà, fins i tot serà capaç d'aplaudir, donar ovacions, cantar al cor, afegir els seus crits de participació a les de tots els altres).
Aquest “cor virtual” fou enregistrat per Eric Whitacre l’any 2010 gràcies a les possibilitats tècniques disponibles.
Però Otlet va anar molt més enllà: el seu somni era el de catalogar i reunir tot el coneixement de la humanitat. Per aquesta tasca concep MUNDANEUM, un arxiu centralitzat, una bibliografia universal de 15 milions de llibres, revistes, diaris, fotografies, pòsters, peces de museu i altres documents gràfics. Mundaneum obre les portes l’any 1920 a Bèlgica i comença la seva tasca idealista i internacionalista de recopilació de coneixement.
 |
| El Mundaneum, amb el seu enorme sistema d'arxivació dissenyat pel mateix Otlet. Ell i el seu equip varen arribar a respondre a 1.500 peticions anuals per correu postal. |
No existien els ordinadors, però Otlet imagina l’ús de fitxes per ordenar la informació. Fitxes que tenien enllaços que permetien connectar les fitxes entre elles, una prefiguració de les pàgines webs dels nostres dies. Mundaneum acceptava sol·licituds de cerca per correu postal. Otlet imagina una xarxa global que permetria a totes les persones compartir, consultar i visionar milions de documents des de la cadira de casa.
 |
| L'any 1903, Otlet desenvolupa un sistema revolucionari per organitzar informació. |
L’ocupació nazi destruiria el seu Mundaneum l’any 1932, però Otlet continuaria la seva tasca i el seu llegat seria indiscutiblement visible en el desenvolupament de l’hipertext. A més, cal considerar el seu idealisme i concepció d’una informació fora dels monopolis ideològics dominats (com ens trobem actualment amb Google i Facebook). Otlet no cercava diners ni reconeixement, sinó el motivava un desig, que podríem qualificar de romàntic, d’aconseguir un arxiu de coneixement global que contribuís positivament en el progrés de la humanitat. Un veritable visionari de l’hipertext, que contribueix en la seva concepció tècnica però també en el rerefons moral, polític i social que hauria de tenir l’hipertext.
La nostra història com a humanitat està plena de petits detalls i persones que amb el seu gran esforç, molts cops sense que ningú hi penses, han fet que al final la humanitat pugues fer un gran salt al futur. Persones molt cop incompreses i no prou enteses en el seu temps. I el que també hem crida l’atenció és la “mania” de les persones per classificar i ordenar les coses. Ja a Egipte en època dels faraons es veu necessari els diferents canvis d’escriptura pel fet de que tot ho tenien que tenir comptabilitzat i anotat. Gràcies això també hem sabut moltes coses d’aquest civilització. Però el que vull dir és la gran dèria nostre de recopilar informació.
ResponEliminaCert, Olga, gràcies a les dèries de certes persones hem fet petits avanços.
EliminaSi, veritablement és una dèria, i ho fem fins i tot a nivell personal (fotografies, cartes, records,...) quan sabem que tot això es perdrà irremissiblement. Sembla una manera de perviure, no?
ResponEliminaO, no Ricard, per què s'ha de perdre?
EliminaFarà cosa de dos mesos vaig intentar fer neteja a casa, a on guardo tota mena de records, des de la meva infantessa fins a un munt exagerat de treballs i records de les meves filles. Després de moltes hores potser vaig netejar un 15%, vaig ser incapaç de fer una neteja més a fons.
Clar que, després de comentar-ho amb un grup d'amics de la UOC (el grup més 'friki' que tinc, per què serà?), i intercanviar-nos un munt de whatsapps sobre guardar o no, vaig veure que tots teníem una mica de síndrome de Diògenes ... i, és clar, em vaig autoanimar a seguir guardant records, fotografies i més records
Planteges un fet sobre el que no havia reflexionat i ara que l'exposes el trobo d'allò més interessant. Si cada cop ens comuniquem més d'una forma "escrita", perquè no guardar les converses com a records? Què ets comportaria això? Una espècie de diari "involuntari", una recopilació de les nostres converses "tal qual" foren escrites? Interessant, sens dubte, plantejar-ho
EliminaJo ja en guardo, de fet. No totes, òbviament, perquè n'hi ha de molt superficials. Però, si guardo, al igual que faig amb cartes manuscrites, aquells correus amb familiars o amics a quin tinc molta estima ... Suposo que, en algun moment de la vida, em farà il.lusió recordar tot llegint
Elimina