És l’hipertext l’essència del caos?

El primer cop que vaig sentir parlar sobre la teoria del caos fou, insospitadament, en una pel·lícula paradigmàtica del made in Hollywood: Jurassic Park, de Steven Spielberg, basada en un bestseller de Michael Crichton. Entre xarrupades de Coca-Cola i engrapades de crispetes, un dels protagonistes, el matemàtic Ian Malcolm, interpretat per Jeff Goldblum, fa petites pinzellades d’alguns principis de la teoria del caos. Especialment exposa aquells aspectes que fan referència al control, veient amb malfiança la presumpció arrogant dels responsables del futurista parc d’atraccions de tenir tot previst i controlat.

Dues dècades després he aprofundit sobre l’estudi del caos. Des de les primeres lleis a les seves repercussions, la teoria resulta fascinant i sorprenent. No només pel que planteja, sinó per què té una aplicació pràctica i visible en la nostra quotidianitat. Acceptar que vivim immersos en un caos que creiem ordenat esdevé alliberador. Pensar que, en qualsevol moment, en qualsevol lloc, podem patir un accident, una desgràcia és, a priori, un motiu d’angoixa per a tothom. Però si aconseguim interioritzar aquest sentiment, admetre que la incertesa forma part intrínseca de la vida, aconseguirem mitigar gran part de la desagradable sorpresa que suposa les manifestacions del caos en la nostra vida
.

Ara que vivim en entorns cada cop més sota control, és la tecnologia una font de caos o de seguretat? És el llenguatge hipertextual, amb la seva xarxa interminable d’hipervincles i informació creuada, la manifestació d’un sistema caòtic o d’un model ordenat? Les nostres interaccions diàries personals emprant les noves eines de comunicació (mòbil, correu electrònic, xarxes socials,...) són més estructurades i ordenades que les tradicionals?

Crec que l’atractiu de la situació actual radica en la falsa sensació de control que proporciona. Curiosament, un dels postulats de la teoria del caos, la llei de la influència subtil, ens adverteix de la imprevisibilitat i inestabilitat de sistemes no lineals com els que existeixen actualment. Més enllà dels huracans provocats pel batec de les ales d’una papallona, ens movem en un món cada cop més globalitzat i interconnectat, on petits daltabaixos locals tenen repercussions insospitades. Davant de tot això, caminem cofois amb el nostre telèfon mòbil a la butxaca, pensant que sempre que necessitem contactar amb algú o consultar una dada en podrem disposar. Accedim a internet amb la satisfacció de poder gestionar i resoldre ràpidament moltes dels nostres tasques laborals i personals. Però oblidem que consumim diàriament la nostra dosi de caos, la nostra ració de notícies difícilment digerible, en forma d’allau informatiu. Les nostres relacions esdevenen més superficials, breus i inconnexes. Escrivim i llegim, inconscientment, de forma hipertextual: hem minvat la nostra capacitat de concentració i de focalització, empesos per la necessitat de ser multitasca, tal com adverteix Nicolas Carr a ¿Qué està haciendo Internet con nuestras mentes?

Com diu Joan Campàs als Estudis sobre la teoria del caos: “La veritat és que la nostra obsessió pel poder pot ser simplement el símptoma del nostre propi sentit de la impotència”. Una impotència que creiem saldada amb l’ús de la tecnologia, però que deixa entreveure, en el rerefons, la nostra por ancestral a afrontar el caos que ens envolta i que, inesperadament, pot manifestar-se.