Sartre, un punk i l'hipertextualitat

El jo existeix perquè existeixen els altres. La llibertat de l'individu només es pot donar dins d'un grup. Jean Paul Sartre



El primer cop que vaig llegir aquesta frase em va venir a la memòria en Miquel, el meu company d’habitació a la “mili”. El servei militar, per tots el que el vàrem fer, és una font d’anècdotes. No podria ser d’un altre manera, doncs és una vivència fora de tota quotidianitat, fent (i maleint) coses que no tornaràs a fer (o maleir) mai més a la vida, a no ser que t’acabi agradant obeir, disparar i vestir uniforme... Però no explicaré pas una historieta de la “mili”, sinó un fet que es produí un cop llicenciats.
Miquel era punk, anarquista, radical. Això no treia que fos rialler, lleial, sincer. Dies abans d’acomiadar-nos, vaig preguntar-li quins eren els seus plans més immediats. “Me n’aniré al Montsant i viuré sol en una barraca que ja tinc clissada. N’estic fart de la gent i de tota aquesta merda d’haver de treballar i aguantar ordres”. Vaig admirar la seva valentia i determinació. Sabia que els detalls (menjar, roba, aixopluc) no serien cap problema per ell. Em preguntava si seria capaç d’aguantar la vida d’ermità, la solitud, l’absència de contacte humà, per molt cansat i decebut que estigués de pertànyer a una comunitat d’homínids evolucionats.

 

Un parell d’anys després, en un concert de blues a Reus, vaig veure’l ballant vora l’escenari. Vaig acostar-me a ell, sorprès i content de retrobar-lo però també intrigat per conèixer el desenllaç de la seva insòlita aposta. A priori, podia deduir que, o bé s’havia pres un descans, o bé havia desistit del seu aïllament del món. Després de la cordial salutació i abraçada, no vaig perdre un moment en preguntar com havia viscut els darrers dos anys, què havia fet i sentit. Un temps que jo imaginava terriblement dur i llarg des de la meva mirada aliena i desconcertada. Vaig adonar-me aviat del seu estat ebri. Allò, sens dubte, no ajudaria a l’hora de descriure detalls i experiències, però esperava que conservés prou lucidesa per desvetllar la meva curiositat. “No vaig estar ni un mes al Montsant. Això d’estar sol i tranquil és collonut. Però quan portes temps sense parlar amb ningú, al final ja no saps ni qui ets!”.

La darrera exclamació va quedar-se’m enregistrada al subconscient. Anys després, a l’estudiar l’existencialisme, va sortir a la superfície. El jo es defineix per mi mateix però també pel contacte amb els altres. Ara, estudiant l’hipertextualitat, l’exclamació del Miquel torna a aparèixer. El llenguatge que la revolució digital ha posat en les nostres mans ens redefineix, a nosaltres per nosaltres mateixos però també per la interacció amb els altres. Sóc visible quan escric en aquest blog, o al facebook, twitter, whatsapp,... Rebo la mirada d’altres, alguns coneguts, altres poc o gens tractats. Però tothom afegeix, o té la possibilitat de fer-ho, una resposta, una crítica, un afegitó al meu text, a la meva aportació. El meu text, per breu, efímer o vulgar que sigui, esdevé hipertextual. I el meu jo, com deia Sartre, existeix “virtualment” perquè existeixen els altres “jo”, també “virtuals”, denominadors comuns de l’actual comunicació asíncrona, sense compartir espai físic ni emocional. Aconseguim així ser lliures, com l’afirmació sartriana, o ens estem alienant de nosaltres mateixos?