Felip V, el millor rei que podia haver tingut Catalunya.

Felip V

Des de gran part de la historiografia espanyola s’ha volgut argumentar que la monarquia absolutista de Felip V va aportar estabilitat i prosperitat a Catalunya, dins de la concepció preestablerta de la construcció d’una Espanya unificada i moderna, adduint que, a partir de 1718, es va produir una explosió demogràfica basada en un millora de l’economia catalana, segons demostra Vilar: Entre 1718 i 1738, Catalunya gairebé dobla la seva població. Però el país era força despoblat, sobretot a l’oest, i Vilar vincula demografia i l’augment de la producció agrícola a la intensificació del conreu, la descentralització l’especialització territorial (viticultura, oleïcultura, explotació forestal i industrial, ramaderia) i millores tècniques, tot sumat al caràcter comercial català.


Però les bases d’aquesta transformació ja s’havien establert el segle anterior, des de 1650, degut a un descens de la mortaldat i la immigració, que provocaren un augment demogràfic i al canvi d’orientació de la producció agrària. Amb el conreu de la vinya, fruits secs i lleguminoses s’evità la dependència en el cereal. També s’augmentà les manufactures industrials (tèxtil, vidre, draperies, armes,...) i l’activitat comercial (França, Itàlia, i un creixent comerç marítim atlàntic amb Europa del nord.

Per tant, no són imputables als efectes de les reformes de la monarquia borbònica, tal com diu, irònicament, Alcoberro: “Catalunya va créixer malgrat els Borbons, i no precisament gràcies a ells”. La influència de la historiografia francesa ha pretès establir l’absolutisme com a element modernitzador i progressista, però en l’anàlisi històric, el model polític anglès s’ha mostrat superior al francès. Com es pot observar en el cas català i espanyol, el govern de Felip V va comportar un estancament institucional, corrupció i favoritisme: “la manca de Corts havia permès l’excés i la multiplicació dels impostos, l’increment del poder reial, la inobservança de les lleis pròpies i les vendes dels càrrecs públics”

Aquesta metamorfosi econòmica de Catalunya va iniciar-se mig segle abans gràcies a les condicions polítiques particulars dins de la Corona d’Aragó, amb una estructura plural on tots els regnes (Aragó, València, Mallorca i Catalunya) gaudien de la seva idiosincràsia pròpia, amb les seves institucions de govern i privilegis, que limitaven el poder reial. Només Catalunya gaudia de “Constitucions”, uns drets negociats entre les Corts catalanes i el rei, que estaven per sobre dels furs de la resta de territoris de la Corona d’Aragó. No per casualitat, durant el setge de Barcelona de 1714, es proposa cremar les Constitucions catalanes davant la muralla de la ciutat, com a acte simbòlic d’advertència sobre la futura repressió

El context internacional de la Guerra de Successió

Europa al 1700

  

La mort del darrer dels Àustries planteja dos reis pel tron espanyol: Felip d’Anjou, nét del rei francès Lluís XIV, i l’arxiduc Carles d’Àustria. Els anglesos que, de fet, decidiran l’inici i la fi de la guerra, sospesen excessiu que la dinastia borbònica controli Espanya i França. Per oposar-s’hi, es crea la Gran Aliança de la Haia, l’aliança entre Anglaterra, Portugal i gran part dels estats centreeuropeus.

  

Arxiduc Carles d'Àustria

Esclata una guerra que tindrà dues particularitats que la fan “moderna”: és un conflicte gairebé mundial, que s’estén per tota Europa i les colònies americanes d’Espanya, Anglaterra, Portugal i França. També fou la primera guerra on l’opinió pública tingué un pes decisiu. Un exemple d’això fou “El cas dels catalans”, sorgit arran del Pacte de Gènova de 1705, on Anglaterra es compromet a ajudar militarment Catalunya, ja que la Corona d’Aragó era incapaç d’enfrontar-se sola a Felip V. Però el gir inesperat que suposarà la coronació com emperador de l’arxiduc Carles precipitarà la fi de la guerra, doncs als anglesos tampoc volien una hegemonia europea dels Habsburg. Amb el Tractat d’Utrecht, els llavors ja britànics satisferen els seus interessos, però el resultat pels catalans fou l’abandó i la desfeta militar, amb el punt i final del setge de Barcelona de 1714. L’opinió pública britànica fou advertida d’aquesta traïció mitjançant la Consideració del cas dels catalans: “¿Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres? […][Si] aquell poble és abandonat i perdut, ¿no mereixerem la censura de tothom com a autors de la seva ruïna?”

La “mala consciència” britànica es veuria tímidament reflectida en la consideració “aparent” envers els catalans pactada amb Felip V al Tractat d’Utrecht on, en realitat, es manifestava la malícia del rei: “el rey católico por atención a su Majestad británica concede y confirma por el presente a cualesquiera habitadores de Cataluña, […] les da y concede también todos aquellos privilegios que poseen y gozan, y en adelante pueden poseer y gozar los habitadores de las dos Castillas”. Aquest és precisament un dels fets que motivaren la rebel·lió dels súbdits de la Corona d’Aragó: la por a perdre tots els seus drets, institucions i legislació pròpia. Si Felip D’Anjou esdevenia rei, Espanya seguiria el model absolutista francès, anul·lant el poder parlamentari i igualant les lleis al mínim comú denominador, en aquest cas, les de Castella, tal com va quedar palès en el Decret de Nova Planta: “[…] la imposición y derogación de leyes […] que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla, y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus Tribunales sin diferencia alguna en nada”.

Decret de Nova Planta

Les altres motivacions per aixecar-se contra Felip V venien gestant-se des del segle anterior, en la Guerra dels Segadors i la Revolta de les Barretines: un sentiment de francofòbia i castellanofòbia (pels atacs i saquejos dels dos exèrcits en el passat) que generaven “malfiança mútua entre les institucions catalanes i la monarquia”. Per altre banda, la noblesa catalana veia amenaçada els seus privilegis, béns i càrrecs públics, la burgesia preveia una possibilitat d’expansió econòmica amb l’arxiduc i el conjunt de la població volia defensar la seva identitat, manifestada en les Constitucions.

Però Felip V s’imposà i, a diferència de la ràpida aplicació a València i Aragó, el Decret de Nova Planta fou aplicat lentament i premeditadament a Catalunya. Se n’ha fet una lectura venjativa, però Dedieu la contextualitza dins un pla d’establiment del poder absolut del rei Borbó, que “devolvió al rey una libertad que no tenia antes”.

Els símbols de la repressió de Felip V

 - Repressió política. El seu símbol és el Decret de Nova Planta. Les Constitucions i institucions catalanes són abolides, el que suposa la fi del incòmode pactisme català. S’estableix la Reial Audiència, presidida pel capità general com representant del rei. S’empresonen a nobles, oficials i càrrecs del govern de l’arxiduc. Entre 25.000 i 35.000 catalans s’exilien. La repressió també arribà als eclesiàstics, degut al seu activisme en la propagació del austriacisme.

- Repressió militar. El símbol de la “pau vigilada” fou la construcció de la Ciutadella. La població civil pateix represàlies violentes, la confiscació d’armes i l’allotjament i manteniment de les tropes borbòniques amb motivació intimidatòria, tal com descriu un pagès de Santa Susanna el 1715: “Les cases plenes de soldats. El rigor de les armes és tal que el primer home que troben amb una arma, luego ne fan justícia […] han fet estimar els béns de les terres, cada un per si, terres, cases, vinyes, saber quanta gent hi ha. I d’això en diuen el Catastro”.

La Ciutadella sobreposada sobre el barri del Born

- Repressió econòmica. El Reial Cadastre és el símbol de l’ofegament tributari de Felip V. Es crea la Superintendència, destinada a mantenir un exèrcit d’ocupació d’entre 20.000 i 35.000 soldats. Els catalans es troben amb la paradoxa d’haver de “compensar el rei pels molts diners que havia hagut de gastar per doblegar-los”.

- Repressió cultural. El seu símbol és la Universitat de Cervera, un intent infructuós, degut a la manca d’inversió, de crear un indret de prestigi fidel a la ideologia borbònica. Es prohibeix el català i s’inicia un procés de castellanització que no prospera perquè la població no sabia parlar el castellà i no havia ensenyament obligatori. Desemboca en un doble ús social de la llengua: el castellà en l’àmbit judicial, administratiu i referent de prestigi cultural mentre que el català queda relegat a l’àmbit domèstic.

 

Castella s’enfrontava a Aragó no només en el context d’una guerra internacional i civil, sinó també ideològica. Si Carles d’Àustria hagués esdevingut rei, Espanya hagués adoptat un model pactista de govern. Però no fou així, i es va intentar fer creure que Felip V era el millor rei que podia haver tingut Catalunya.

BIBLIOGRAFIA

Agustí Alcoberro, “Una guerra europea, múltiples històries. La Guerra de Successió i les historiografies nacionals”, Eines, núm. 20, 2014.

Albert Garcia Espuche, Barcelona 1700. Barcelona: Empúries, 2010.

Ernest Lluch, La Catalunya vençuda del segle XVIII. Barcelona: Edicions 62, 1996.

F. Xavier Hernàndez. Història de Catalunya. Barcelona: Rafael Dalmau, 2006.

Jean-Pierre Dedieu, “La Nueva Planta en su contexto. Las reformas del aparato del Estado en el reinado de Felipe V”. Manuscrits 18, 2000, pàgs. 113-139.

Joaquim Albareda i Joan Esculies, 1714. La guerra de Successió, Pòrtic, Barcelona, 2006.

Joaquim Albareda, La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre , Empúries, Barcelona, 2000.

Josep M. Torras i Ribé, Felip V contra Catalunya, Rafael Dalmau, Barcelona, 2005.

Pierre Vilar, Catalunya dins l’Espanya Moderna, Barcelona: Edicions 62, 1988.