Erich Fromm, a El arte de amar, exposa com les persones es
preocupen més de ser “dignes de ser estimats” (sent rics, atractius o simpàtics)
que el fet d’estimar. Una persona només pot estimar un altre si abans es coneix
a ella mateixa i respecta la seva individualitat. Solament llavors
estarà prou
preparada per comprendre i apreciar a la seva parella o a qualsevol persona que
estimi. Paradoxalment, ens trobem sovint en situacions ferim o maltractem
emocionalment a aquells a qui estimem.
La confiança fa fàstic. Al començar qualsevol relació creem
una imatge fictícia, projectem una idealització del que esperem que sigui
l’altre persona. A mida que coneixem les manies, hàbits i defectes de l’altre,
disminueix la nostra tolerància, a la vegada que una imatge més “real” de la
persona va agafant forma. Curiosament, amb el temps, acumulem retrets, faltes i
imperfeccions més fàcilment que no pas recordem i subratllem les virtuts i
habilitats de l’ésser estimat. Perdem la paciència i som més intolerants amb
l’altre. La familiaritat ens fa sentir més còmodes i lliures de dir el que
pensem, encara que el que diem sigui recriminatori o fins i tot ofensiu. Mentre
que, per educació o autocontrol, mantindrem una línia en la discussió amb un
estrany, amb una persona estimada podem arribar a elevar el to molt per sobre
del que hauríem.
Què podem fer?
Si tenim en compte que el dolor és millor mestre que la
felicitat, una manera molt efectiva de tornar a situar aquelles persones que
estimem al seu lloc és imaginar-nos la seva absència, la seva pèrdua. Estem
acostumats a tornar a casa i trobar-nos amb els éssers estimats però, i si un
dia no fos així? Hi ha mil maneres que les persones ens abandonin, ja sigui voluntàriament
o fortuïtament. Amb aquest breu exercici despertarem la nostra gratitud per
allò que tenim i donem per suposat sempre tindrem. Com seria la teva vida si
estiguessis sol? Tots aquells moments que formen part de la rutina diària (fer
el dinar, anar a comprar, passejar, sortir a sopar,...) com serien si no els
poguessis compartir amb ningú?
Som en la mesura amb qui estem o, dit d’un altre manera, ens
comportem segons quin context compartim amb les altres persones (reunions
familiars, a la feina, sopant amb amics,...). Per això resulta sorprenentment
enriquidor treure del context de contacte habitual a les persones, ja sigui la
parella, els amics o els companys de feina. Tractar a les persones en altres
situacions ens farà descobrir noves facetes, nous “jo” de nosaltres mateixos i
dels altres.
Identifica i allunya les persones tòxiques i diversifica les
relacions. És important compartir molt temps i diferents experiències amb la
parella, però també cal compartir-lo amb altres persones que ens faran créixer
i madurar i, al final, reinvertiran en la nostra relació. Així com nosaltres
canviem, també hem d’assimilar que els altres també canvien, abans que plantejar-nos
canviar d’amics. Si aquells que tenim al costat només aconsegueixen fer emergir
el pitjor de nosaltres, viurem dins una insatisfacció constant, absurda i destructora,
que cal ser distingida i refusada. El pitjor error a la vida és donar massa
atenció a persones que no s’ho mereixen. Si algú dubta si t’estima, no
t’estima, així de clar i català. Com bé afirma Walter Riso, als enamorats cal
aturar-los, no espitjar-los. Hi ha un moment a la vida, en la nostra maduresa,
en que t’adones clarament qui importa, qui mai va importar, qui no importa més
i qui sempre importarà.
Tots comencem, com deia Sartre, com a estranys davant dels
altres; són les altres mirades les que ens “cosifiquen”, ens donen un cos i una
identitat compartida a partir de la interacció mútua. La parella, els fills,
parents i amics, veïns i companys de feina, ens proporcionen una part acumulativa
de la nostra personalitat. I també escollim qui, de tots ells, acabarà sent un
estrany per nosaltres.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada