Somiar és inexplicablement necessari. Aquell que no somia pateix greus trastorns que pot portar-lo fins i tot a la mort. El nostre organisme inverteix molta energia en els nostres somnis. Tot plegat li confereix una gran importància que ha estat explicada des de diferents teories:
-Segons la teoria psicoanalítica de Freud somiem per alliberar-nos de les repressions, però això no explica perquè els animals o els nens somien.
-LaBerge sosté que ho fem per aconseguir l'equilibri psicològic, i variants d'aquesta teoria postulen que el somni millora la memòria i el comportament o reafirmar la personalitat.
-La teoria de la consolidació de la memòria de Dement i altres afirma que somiem per recordar o consolidar la memòria del que hem percebut anteriorment. Michel Jouvet afegeix que el somni simula comportaments programats genèticament.
-La teoria de la regeneració de la memòria de Crick i Mitchinson afirma que somiem per alliberar la nostra memòria d'experiències perquè puguin ser substituïdes per altres, una teoria molt posada en dubte.
-Hobson i McCarley plantegen la teoria síntesi-activació, on en el seu estudi sobre gats observen que injectant pseudoneurotransmissors com l'acetilcolina i la norepinefrina, activen i desactiven la fase REM.
Per tant, el somni seria una espècie de "soroll" intracerebral. Però, com a mínim, els somnis lúcids si que semblen implicar activitat les funcions cerebrals, a més d’una despesa d’energia cerebral que ha d’estar justificada. D’aquesta manera, els somnis presenten una mínima coherència difícilment explicable pel simple atzar de la connexió neuronal. Personalment crec que totes les teories responen una part del “perquè” somiem, però encara queda una part del camí per exposar una explicació global. El que si em queda clar és la seva importància, més enllà de que practiquis els somnis lúcids o ni tan sols els recordis.
Una experiència que considero propera és la del viatge astral, una projecció mental del nostre cos. Una persona només experimenta un sol cos, i no és el cos físic, sinó la imatge del cos (la representació cerebral del cos físic) i és aquesta imatge la que projectem en un "viatge" astral o encarnació del cos oníric. En la meva experiència no he aconseguit viatjar “astralment” i donar detalls reals de la projecció del meu cos. Més aviat entenc els viatges astrals com a somnis lúcids realistes.
Un fenomen que si he experimentat i compartit amb els viatgers astrals és el de la paràlisi del son, una vivència, per altre banda, patida per molta gent. Si es desconeix la seva explicació, pot comportar un mal tràngol. És una sensació de no poder moure el cos just després de despertar. Tot i que pot comportar pànic, és una reacció normal i per la que no cal patir, ja que la fase REM provoca aquesta paràlisi, doncs només resta actius els músculs que mouen els ulls i amb els que respirem. Les antigues històries d'incubus i sucubus deriven segurament d'aquestes angoixants experiències, tot i que aquest aspecte, mereix ser tractat més en profunditat. 
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada