Motius per tornar a escriure... més lentament.

Estadísticament, havia superat el llindar de temps després del qual tothom perd l’impuls, les ganes i els motius per escriure un blog. En canvi, he estat quatre mesos sens afegir una línia, fent poca justícia al lema de la capçalera d’aquest diari personal. Però, realment, he escrit més que mai; el cas és que ho he fet en altres projectes i l’obligada gestió de l’escàs temps disponible m’ha fet abandonar, conscientment, aquest espai.

Milan Kundera, a la seva novel·la La lentitud, descriu la velocitat com una forma d’èxtasi que la revolució tècnica ha brindat a l’home: “L'home damunt la moto no pot concentrar-se més que en l'instant present
del seu vol; s'aferra a un fragment de temps esqueixat del passat i de l'avenir; ha estat arrencat de la continuïtat del temps; està fora del temps; dit d'altre manera, es troba en estat d'èxtasi”. Avui en dia tots semblem extasiats per l’elevada acceleració de la vida quotidiana: hem de fer moltes coses, anar a molts indrets, atendre molta gent... S’ha d’aprofitar el temps: el temps de feina i l’escàs temps d’oci; no estem mai avorrits ni absorts, disposem d’una oferta desmesurada de distracció al nostre abast.

Voltaire, a Càndid, identificava tres grans mals en el món: l’avorriment, el vici i la necessitat. Actualment satisfem amb escreix els tres: som la societat més distreta de la història, no la més viciosa però si la que té la capacitat per complaure més vicis, i tenim les necessitats bàsiques cobertes (menjar i abric), encara que, malauradament, només per una part de la població. El “Planeta Sud” no s’avorreix pas, ja té prou feina cobrint la necessitat; els vicis són els de sempre, els més barats i disponibles.

En canvi aquí, a l’occident blanc i capitalista que es mira el melic, la nostra gestió del temps resulta sempre insuficient. Allà on no arribem és transforma en ansietat que anem acumulant, a mida que anem agafant velocitat. I, és clar, arriba un dia que t’estavelles. L’antic precepte del TAO resulta obsolet, incomprensible: “camina lentament, amb el pas relaxat, i no ensopegaràs”. Però, és clar, la mirada oriental veu la vida com patiment; per tant aquesta és dolenta, i entén la mort com l’alliberament. Per nosaltres esdevé tot el contrari, i considerem, amb resignació, que només viurem un cop i moltes coses només les farem una vegada, o moltes eleccions només apareixeran un sol cop. Hem de ser molt cautelosos (ens hi va la vida!) en dos termes: els nostres objectius i “l’execució” de les nostres accions.

Quan un músic entra en un estudi de gravació, ha de triar, amb cura, quines cançons enregistrarà i quines preses repetirà. Paga per hores, el temps és preciós. El mateix plantejament apliquem a la nostra vida. Podem escollir entre dues estratègies: plantejar objectius assequibles (sovint materials, com feina, casa, cotxe...) o perseguir fites més difícils d’aconseguir (somnis) però que són molt més valuoses.

Arribem així a l’essència d’aquella dita: “La vida és com una llegenda: no importa que sigui curta, sinó que estigui ben narrada”.