Internet, les xarxes socials, els mòbils..., estan canviant els nostres cervells i la manera de comunicar-nos?

 Los medios no son sólo canales de información. Proporcionan la materia del pensamiento, però también modelan el proceso de pensamiento. Nicolas Carr.

La major part del temps tenim converses intranscendents. Estem més comunicats, sens dubte, però quantitat no equival a qualitat. Les nostres principals preocupacions (amor, salut, somnis) no estan gairebé mai presents en les nostres converses. Agafant la soferta catalogació de relacions de Josep Pla, entre els saludats utilitzem formes de cortesia extensament arrelades –i també molt suades i previsibles-: el temps, les presses, el (bon) aspecte i l’estat del país. Amb els coneguts, l’estat de la família, la feina (o la seva carència), la salut o les vacances. Amb els amics, els mateix que amb els coneguts afegint-hi les preocupacions quotidianes, l’inevitable estrès, les aficions compartides i els plans a curt i mitjà termini. Poques vegades hi ha prou temps per traspassar les cabòries més íntimes, allò que realment ens fa patir i trasbalsa.

Vivim temps “hipermoderns”; tot és veloç, obsolescent: hipercapitalisme, hipermercat, hiperclasse, hipertext, hiperindividualisme. La informació, con qualsevol altre cosa, s’acumula de forma exponencial. Podem accedir en qualsevol moment des de qualsevol lloc: podem saber quin temps farà, el títol o lletra d’una cançó, les preferències d’una persona que acabem de coneixer consultant el seu Facebook, o fullejar tots els llibres de l’antiguitat. Però tal quantitat ha esdevingut inabordable.

Nicolas Carr ens adverteix en el seu llibre com internet, les xarxes socials i els mòbils modifiquen els nostres hàbits comunicatius, com alteren la nostra manera d’interactuar socialment i, a la vegada, estan modificant la nostra ment: cada cop ens costa més concentrar-nos en una tasca, encara que sigui simple. Estem acostumats a un bombardeig de sensacions i emocions, a llegir i observar superficialment, breument, ràpidament, i a tenir dotze converses en sis mitjans diferents de comunicació. Aquesta dinàmica ha de tenir, per força, repercussió en el nostre pensament.


La plasticitat de les sinapsis del cervell humà ens ha permès evolucionar en la nostra manera de pensar, percebre i actuar, més enllà del determinat pels nostres gens. Descartes mantenia una separació entre el cervell físic, material, mecànic, i una ment espiritual, etèria, més enllà de l’espai. El “jo”, representat per aquesta ment, interactuava amb el cervell però sempre mantenint-se com a dos entitats independents. Per la seva banda, els empiristes com Locke afirmaven que naixíem amb una tabula rasa i que tot el coneixement provenia de les nostres experiències, mentre que, els racionalistes com Kant, argumentaven que havia una predisposició natural innata, una espècie de “plantilla” mental que configura la nostra percepció del món.

Avui sabem que aquestes dues visions són correctes i complementàries. En la nostra infància partim de certa predeterminació genètica però, a mida que interaccionem i acumulem experiències, modelem el nostre pensament, especialment amb l’ús d’eines comunicatives. Segons Carr, neurològicament acabem sent el que pensem. Posa d’exemple una anècdota de la vida de Nietzsche: ja retirat per les seves dolències, comença a utilitzar per primer cop una màquina d’escriure. Un amic seu li fa veure com la seva manera d’expressar-se ha canviat; l’eina d’escriptura havia modificat la seva forma de pensar. La tecnologia, habitualment extensió de nosaltres mateixos, s’inverteix i som nosaltres qui som extensions de les tecnologies.