Motius per escriure un bloc

L’eclosió exponencial de l’actual blogosfera bé ha de tenir una explicació. Quina motivació arrastra a les persones a escriure i compartir públicament reflexions, opinions, notícies, enllaços,...? Les argumentacions més cíniques i condescendents sostenen que “hi ha gent que li sobra el temps”, o “n’hi ha que s’avorreixen i no saben que fer”. Però el menyspreu no és sempre lícit ni gratuït: els mateixos que critiquen amb suficiència sovint no admeten el seu reflex en un mirall. Segur que hi trobaríem com “malgasten el seu temps” en distraccions vulgars i banals. Per tant, l’essència de la motivació per iniciar un bloc no és el temps.

John C. Dvorak apunta cap a l’ego: la necessitat de complaença, de sentir-se una veu que s’alça sobre la massa. Una veu que pot així eliminar, si la té, certa frustració. Són motius que es poden subscriure, però no poden ser generalitzats. El que si es pot considerar un denominador comú és el desig de compartir i, en molts casos, de provocar reaccions i respostes. Així s’aconsegueix un sentiment de pertinença a una comunitat, característica humana que ens permet construir ponts entre la nostra soledat interior i les altres persones, entre l’àmbit privat i públic.

La meva experiència personal subscriu algunes d’aquestes raons per escriure. Però s’apuntalen sobre una motivació anterior a l’aparició dels blocs: les llibretes del doctor Aleu. Mentre preparava la biografia del il·lustre metge tarragoní, vaig poder accedir al petit tresor personal que representava una col·lecció de desenes de llibretes amb espiral, manuscrites, amb dibuixos del propi autor i fotografies o retalls de llibres o premsa. Agrupades segons diferents temàtiques, vaig recórrer de la mà i la veu del doctor Aleu aquell conjunt d’escrits que pot ser considerat com un bloc offline o, segons es vegi, analògic. Vaig comprendre que la seva principal motivació era compartir, deixar testimoni, explicar i deixar constància de records, vivències i opinions personals. Un llegat de vida, on no hi havia una malversació de temps ni un enaltiment del ego. Així ho vaig entendre i en la mateixa mesura, humilment, he pres el relleu. Escriure aquest bloc ha resultat ser una manera excel·lent d’ordenar pensaments, d’estructurar opinions, de vehicular sentiments i vivències. Tant se val la transcendència i repercussió sobre l’autor; preval la confiança en que “allò escrit, escrit es queda”. O sigui, la creença en que el missatge escrit té una fixació i duració molt superior a la paraula transmesa oralment, tan fugaç i efímera com la pròpia vida.