Cap a una societat de la incomunicació

"El mundo nunca ha sido tan desigual económicamente ni tan igualizador en cambio en relación con las ideas y la moral. Hay una uniformidad obligatoria, hostil a la diversidad cultural del planeta. La nivelación cultural ni siquiera puede medirse. Los medios de comunicación de la era electrónica al servicio de la incomunicación humana están imponiendo la adoración unánime de los valores de la sociedad neoliberal. [...] Nunca antes tantos hombres fueron mantenidos en la incomunicación por un grupo tan pequeño.

En ese mismo mundo sin alma que nos presentan los medios como el único posible, los mercados han sustituido a los pueblos; los consumidores a los ciudadanos, las empresas a las naciones y a las ciudades. Las competencias comerciales a las relaciones humanas. Nunca antes la economía mundial fue tan poco democrática, y jamás el mundo más escandalosamente injusto. Las desigualdades,
según las cifras de las Naciones Unidas y el Banco Mundial, se han duplicado.

[...] el Norte dicta, de manera cada vez más autoritaria, órdenes a esos países del Sur y del Este para que importen y consuman más, pero lo que en ellos se multiplica son las mafias, la corrupción y la inseguridad. La televisión se encarga de transformar en necesidades reales las demandas artificiales que el Norte inventa sin cesar y que expande exitosamente en todo el mundo. Incluso, en las heladas aguas del mercado, los náufragos son más numerosos que los que disfrutan de la travesía. "

Aquest fragment d’Eduardo Galeano fou escrit a finals del segle passat. Una dècada i mitja més enllà seguim vivint en una societat progressivament desigual econòmicament, però potser no tan globalitzada ni incomunicada com preconitzava Galeano. Les xarxes socials, internet, els mòbils, ens han donat eines per comunicar-nos i organitzar la nostra indignació, inquietud, passió. Al mateix temps que la publicitat fomenta uns determinats valors, certes actituds, o el consum de determinada roba i menjar, sorgeixen moviments de protesta organitzats des de la xarxa des de qualsevol àmbit (social, ecologista, feminista,...). Dins aquest món actual, globalitzat i desigual, sobta el fort revifament de dos reivindicacions primàries: una, de caire territorial i nacional (els diferents esclats independentistes) i un altre de caire religiós (el fonamentalisme islàmic i cristià). Són moviments reactius que pretenen recuperar una identitat concreta al temps que es crea un sentit de comunitat davant la “l’anivellament cultural” que crítica Galeano.

Malauradament, les paradoxes nord-sud continuen existint i ampliant la seva escletxa. La diferència és que ara emprem un eufemisme molt ben trobat per parlar dels antic països subdesenvolupats o del Tercer Món; ara parlem de països “emergents”. Ja no parlem de més o menys desenvolupament, sinó de la certesa de que aquests països estan experimentant un creixement econòmic. Són, per tant, mercats interessants on els països (aquests si) desenvolupats poden especular i blanquejar diners. Les xifres i dades econòmiques mostraran aquesta “emergència”, però no la “divergència” social. Només gràcies a blogs i xarxes socials es fa visible el preu que aquests països “emergents” han de pagar per a què nosaltres seguim mantenint el nostre status, cada cop més il·lusori.