L’Ignasi no ho té clar. Ha viscut tota la vida entre arxius, fitxes, llibretes anotades i llibres apilats. El bolígraf per escriure i el telèfon per parlar. El més lluny que ha arribat amb les noves tecnologies és ha utilitzar el correu electrònic. Però internet, xarxes socials, telèfons mòbils,... Potser té part de raó quan diu que tres quartes parts del que hi ha a internet són tonteries i la resta mentides. Quan diu que l’hipertext és com una espècie de biblioteca del sense sentit, un espai caòtic, críptic, on és fàcil perdre’s, divagar i donar tombs i no arribar enlloc, com a la biblioteca imaginària d’Umberto Eco a “El nom de la rosa”. Però jo li dic que, com a la biblioteca de la novel·la, cal “saber llatí” per desxifrar les entrades a cadascuna de les sales, cal conèixer el llenguatge hipertextual per poder moure’s per la xarxa, per aconseguir estirar el fil d’Ariadna i entrar i sortir del laberint sense problemes.
Joan Campàs també adverteix de la creixent complexitat de l’hipertext, que comporta créixer en coneixement però també en ignorància. Dades útils i necessàries es barregen irremissiblement amb dades inútils i no només innecessàries, sinó que afegeixen contrasentits, entrebancs, impostures, que dificulten l’avanç del saber.
Veig la figura de l’Ignasi com un mariner que resta a port, que s’ho mira de lluny però coneix el mar i els vents, que des de una mirada analògica veu millor els perills de la nostra era digital. Però suposo que Ignasi sap tant bé com jo que no hi ha marxa enrere possible, que l’hipertext seguirà avançant i ampliant la biblioteca del saber i del no-saber, i si no es decideix a pujar a un vaixell, aviat es quedarà absort, aliè, isolat a port, sense possibilitat d’embarcar.
Etiquetes de comentaris:
Campàs,
ciència,
comunicació,
hipertext,
ignorància,
Internet,
Món,
Umberto Eco,
xarxa
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)



Cert, no podem donar l'esquena a les noves tecnologies, al desenvolupament, al hipertext; però, de vegades, ens ho posen difícil. Abans, no arribàvem a llegir i gaudir dels clàssics o grans obres literàries sense haver passat pel jardí d'infància, primària, secundària i altres estudis, a on apreníem a llegir, escriure, raonar, discernir ... tota la informació que tenim al nostre abast. Amb l'hipertextualitat, però, tinc la sensació que no és així.
ResponEliminaÉs com si haguéssim nascut ja d'adults i, apa, espavila't que ja ets gran. De cop, aprèn que són els nodes, enllaços, programació, sowftware, ancoratges ... i, com diguis que no entens ni idea o no t'agrada et miren com a "prehistòric" (que diuen les meves filles). Per tant, puc entendre la melancolia del mariner al quadre, guaitant la mar, allò que sí entén i domina.
M'ha agradat la teva reflexió, que comparteix la meva visió i sensació de que "és com si haguéssim nascut ja d'adults".
Elimina