Acabava de ficar benzina al cotxe aquest vespre. No m'havia adonat de les llums parpadejants del camió de bombers fins que vaig ser al costat. Tot era rodejat d'un estrany silenci. Llavors, al aixecar el cap, vaig veure les llums enceses dels pisos i persones amb bata arremolinades als balcons i finestres, mirant cap amunt.
L'escala del camió de bombers es va començar a desplegar verticalment. Allà dalt, al sisè o setè pis, hi havia algú a l'altre banda de la barana, inmòbil. Era la típica escena d'un suicida, però que distava molt de "l'espectacle morbós" en que, habitualment, s'acaba convertint un intent de suicidi. No hi havia crits, ni tan sols una remor de veus. L'escena es desenvolupava alentida, expectant però no pas dramàtica.
Un policia m'indica amb la mà que circuli. M'allunyo amb la mirada fixada en el suicida, amb el pensament ple de conjectures sobre els motius d'escollir el suicidi com a solució.
Enrique Bonete, a "¿Libres para morir?, fa un recorregut històrico-filosòfic sobre el suicidi. Aristòtil considerava que treure's la vida era un atemptat contra un mateix. Afirma a la seva "Ètica a Nicòmac" que "el morir por huir de la pobreza o del amor o de algo doloroso, no es propio del valiente sino más bien del cobarde". En canvi, Séneca, en total contraposició, veu en el suicidi una pràctica de la llibertat per abandonar una vida que considera indigna, dins la seva concepció de qualitat envers quantitat: "Esta vida, como sabes, no ha de ser retenida siempre, pues lo bueno no es vivir, sino vivir bien. […] Morir más tarde o más pronto no tiene importancia; lo que importa es morir bien o mal…la vida no ha de comprarse a cualquier precio…”
Semblant és la posició de l'humanista Michel de Montaigne, qui afirma en els seus "Assaigs": Es bueno morir cuando la vida es molesta. Vale más no vivir que vivir desgraciado".
Schopenhauer puntualitza aquesta visió sospesant que l'actitud del suicida és més aviat un acte d'alliberament contra el dolor i els mals que minven la voluntat de viure: "el suicidio, lejos de negar la voluntad de vivir, la afirma enérgicamente. Pues la negación no consiste en aborrecer el dolor, sino los goces de la vida. El suicida ama la vida; lo único que le pasa es que no acepta las condiciones en que se le ofrece. Al destruir su cuerpo no renuncia a la voluntad de vivir, sino a la vida. Quiere vivir, aceptaría una vida sin sufrimientos y la afirmación de su cuerpo, pero sufre indeciblemente porque las circunstancias no le permiten gozar de la vida. ”
Un darrer pensament, del vitalista i alhora controvertit filòsof alemany Nietzsche, defensa també l'eutanasia i la voluntat personal d'acabar amb la vida en una situació irreversible, també com Schopenhauer com un acte de llibertat: "mucho mejor es la decisión de optar por la muerte rápida y libre a través del suicidio”. Tot i així, la seva defensa del suicidi va adreçada a aquells que ja no poden viure dignament, per vellesa o malaltia, i que tenen en l'eutanasia voluntària una sortida més humana.
Podríem pensar davant de tots aquests plantejaments que un bomber filòsof seria un pèsim assistent en un cas d'intent de suicidi. Però hi ha un fet indiscutible darrera la ment de tot suicida: han fallat tots els mecanismes de resposta davant una situació conflictiva, no té capacitat d'integració amb la seva vida i amb la voluntat de seguir vivint-la.
Malgrat tot, hi ha un altre fet indiscutible que recorda amb encert la psicòloga Martha Escamilla: el suicidi és una solució permanent a un problema temporal.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada