La forma de
treballar de Wittgenstein fou un clar intent de superar els límits del
llenguatge, i esdevingué un exemple d’hipertextualitat, moltes dècades abans
que el mateix terme existís. Si pensem linealment,
seguint els esquemes i patrons de la lectura i escriptura tradicional,
aviat sorgeixen limitacions, embuts, carrerons sense sortida. Wittgenstein se
n’adona que li cal escriure i desenvolupar-se en un text que li permeti una
major mobilitat i dinamisme. Ell mateix escriu en el pròleg de “Investigacions
filosòfiques”:
"He anotado todos estos pensamientos
como observaciones, en párrafos cortos, de los que, en algunos casos, hay una cadena bastante larga sobre un mismo
tema, mientras que en otros paso repentinamente
de un tema a otro. Al principio, tenía la intención de reunirlo todo en un
libro cuya forma me imaginé de manera diferente en distintos momentos. Pero lo
esencial era que los pensamientos procedieran de un tema a otro en un orden natural y sin interrupciones.
Tras varios intentos fallidos para amalgamar
mis resultados en dicho conjunto, me di cuenta de que no lo lograría nunca. Lo
mejor que podía escribir nunca dejaría de ser más que observaciones
filosóficas; mis pensamientos se paralizaban pronto cuando intenta forzarlos en
una única dirección en contra de su inclinación natural. Y
por supuesto, ello tenía que ver con la naturaleza de la investigación. Esto
nos fuerza a viajar por un amplio campo de pensamientos
entrecruzados en todas las direcciones.
Las observaciones filosóficas de esta obra
son como diversos esbozos de paisajes hechos en el curso de esos largos y
comprometidos viajes.
A partir d’aquest
text no és gens difícil imaginar el seu despatx, amb la seva taula i prestatges
atapeïts de fulls anotats, fragments cal·ligrafiats escampats aquí i allà i
llibretes obertes i gargotejades. Wittgenstein experimenta (analògicament,
podríem dir) la necessitat de pensar i organitzar-se hipertextualment. Mentre
composa el llibre, el seu pensament es belluga en múltiples direccions i
conjectures. El resultat final és una mostra d’aquest procés de treball; com
ell mateix el qualifica, esdevé un “àlbum més que no pas un llibre”, un espai
visual més ampli que trenca la linealitat
del llibre.
A primera vista
podria considerar-se Wittgenstein com un personatge desordenat, caòtic,
erràtic; però res més allunyat de la realitat: el resultat final era un
producte d’una constant i contínua argumentació a favor i en contra,
reordenació dels paràgrafs i oracions o canvis i afegits de paraules, fent
servir tècniques de “tallar i pegar”, tan habituals avui en dia. Tot això cristal·litzaria
en un text modelat per fragments interconnectats que plantegen temes que
s’entrecreuen els uns amb els altres, afegint dimensions que obren una nova
opció epistemològica. Wittgenstein es converteix en hipertextual; el seu text,
malgrat que encaixonat en les pàgines d’un llibre imprès, demana la mobilitat i
caràcter relacional del hipertext. El seu pensament fragmentari i dinàmic és
essencialment hipertextual, té principi però no té final, proposa bifurcacions
i nexes que superen la limitació traçada de tesi i contratesi. Sens dubte,
Wittgenstein es trobaria molt a gust capbussant-se en l’oceà hipertextual
actual. Un oceà que, de fet, amplia tal com ell deia els límits del nostre
llenguatge i, conseqüentment, del nostre món.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada