Dos interessants reflexions sobre la mort: Terry Pratchet i Shelly Kagan

La mort és un d’aquells grans temes que resulta sempre incòmode parlar-ne. Tot i ser una de les preocupacions essencials de qualsevol ésser humà, es tendeix a evitar els comentaris i la reflexió. És molest mencionar-ho en una conversa quotidiana; succeeix exactament el mateix amb el sexe. Són temes universals, que cal inevitablement afrontar, però que es prefereix no parlar en públic i, gairebé, en privat. La mort constitueix sovint aquell final fatídic i tràgic, insalvable, que ens aboca al desconegut i que trasbalsa profundament. Les diferents religions i la filosofia ofereixen el consol imprescindible per fer-li front, però, de vegades, sembla que no hi ha prou. Especialment quan la mort es converteix, per circumstàncies de la vida, en una solució al patiment. Estem parlant, òbviament, de l’eutanàsia voluntària. Aquest és el fil conductor del documental “Chosing to die” (escollint morir) de Terry Pratchet:

Personalment, associava Pratchet amb un escriptor de novel•les de fantasia que em va fer riure en la meva adolescència amb el surrealisme hilarant i absurd de Mundodisco i els seus personatges. Però en el documental, el retrobament amb Pratchet seria molt diferent: ens proposa avaluar èticament el dret a morir, des de la seva vivència personal i a partir d’entrevistes amb malalts terminals que han escollit una “clínica” singular suïssa. Fem el viatge de la mà de Terry Pratchet d’una manera diferent: des del moment en que li diagnostiquen Alzheimer, Pratchet es planteja una disjuntiva angoixant: deixar que la malaltia segueixi el seu curs, amb el que això significa (acabant perdent la identitat) o escollir morir abans que això succeeixi, mentre tingui plena consciència i ús de raó. Cal fer un advertiment: el documental és dur. Un ha d’estar predisposat a encarar-se a testimonis i accions emocionalment molt impactants. Però, per altre banda. és molt aconsellable acollir les reflexions, els dilemes i connotacions que exposa el documental, fer-los nostres i arribar a una conclusió pròpia. Aquí podeu visionar-lo amb subtítols en castellà:

https://vimeo.com/105168003

Vaig veure’l, casualment, uns mesos abans de la mort de Pratchet, pel que vaig poder comprovar a posteriori quina va ser l’elecció de l’escriptor anglès. Si no la coneixeu, el millor que es pot fer es veure el seu documental i després consultar a la premsa com va morir i jutjar per un mateix.

Sóc aficionat, crec que des de vaig aprendre a escriure i vaig disposar d’una petita llibreta, a anotar frases, fragments de llibres, anècdotes, poemes i reflexions breus. D’un temps ençà, les llibretes foren traslladades al suport digital, en un full de càlcul que ja recull més d’un miler d’entrades. De les que vaig anotar de la lectura dels llibres de Pratchet, en volia compartir unes quantes, que donen idea de la seva personalitat excepcional:

Escribir es lo más divertido que se puede hacer sin ayuda.

La mayoría de la gente vive su vida como una especie de borrón en torno al punto donde se encuentra su cuerpo,anticipándose al futuro o aferrándose al pasado. Suelen estar tan preocupados con lo que sucederá que sólo averiguan lo que sucede cuando ya ha sucedido. Así son la mayor parte de las personas. Aprenden a tener miedo porque no saben lo que va a suceder. Y ya les está sucediendo.

El sexo es como la cocina: a veces te compras libros enteros llenos de recetas complicadas y fotos interesantes y en ocasiones cuando tienes mucha hambre te imaginanas unos banquetes de impresión. Sin embargo, al final del día te conformas felizmente con unos huevos con chorizo, siempre que estén bien preparados y tal vez acompañados por unas buenas patatas fritas..

Los vivos eran los que no se daban cuenta de que sucedían cosas extrañas y maravillosas, porque la vida estaba demasiado llena de cosas aburridas y mundanas.

L’altre bona reflexió sobre la mort que volia compartir és de tall acadèmic, una bona oportunitat que ens ofereixen les noves tecnologies: es tracta del curs de la Universitat de Yale “Death”, amb el professor Shelly Kagan. Si podem accedir a iTunes U, podrem visualitzar els enregistraments de les classes i sentir-nos com si assistíssim “virtualment” a l’aula i, a més, obtindrem les classes transcrites, les anotacions a les pissarra, algunes de les lectures i enllaços web. Si no disposem d’aquesta plataforma, podem seguir el curs mitjançant al web de l’Open University, on també podem descarregar el material, o al Youtube hi trobem el vídeos de les classes.

El filòsof nord-americà Shelly Kagan ens guia magistralment a través d’una reflexió continua sobre la mort i els diferents conflictes existencials i ètics que comporta, des del pensament de Plató fins arribar a la nostra concepció actual. Algunes de les idees que proposa són:

La mort es el final de la vida. La pregunta "hi ha vida mes enllà de la mort" és absurda, doncs és com preguntar-se que succeeix un cop s'ha acabat la peli o on es el menjar quan s'ha acabat el plat. Un cop s'ha esgotat la vida, això es la mort.

La clau de la identitat personal segons la teoria animista és que si tenen la mateixa ànima són la mateixa persona (encara que el cos mori). Però segons Locke no hi ha manera de saber si sobrevivim, no podem prendre seriosament el suggeriment que som els mateixos d'una hora a l'altre, d'un dia a l'altre o un any a l'altre. Això afecta tan a la visió dualista com a la física. Encara que existissin les ànimes, aquestes no serien la clau de la identitat personal. 

La majoria no creiem que anem a morir (o volem no creure-ho). Això establiria un terror insuportable. La gent que té experiències properes amb la mort sovint surten amb propòsits de viure mes intensament o de canviar prioritats. Prenen consciencia de la seva mortalitat. Per això podem establir que, fins a cert nivell, no arribem a creure que morirem. 

Un veritable mapa del que significa i representa la mort i del que qualsevol pot extreure unes valuoses conclusions personals, que ajuden qualitativament a entendre la mort i, en definitiva, la nostra vida.