Dos bones reflexions sobre el fracàs: Jodorosky i Jason Becker

El fracàs se’ns mostra com quelcom a evitar a qualsevol preu. La societat nord-americana, amb la seva naturalesa imbuïda del presbiterianisme i fonamentalisme religiós, inculca un i altre cop, mitjançant les pel·lícules, la televisió o la publicitat, com cal ser una persona d’èxit, algú “fet a sí mateix” que aconsegueix les fites que s’ha proposat en la vida i que demostra com la voluntat, la constància i el treball es recompensa amb el triomf i el reconeixement públic. Però, que succeeix quan tot se’n va “a norris”? Quan, malgrat haver lluitat contra totes les adversitats, els projectes no es materialitzen, es perd, es fracassa?
No acostuma a haver premi de consolació i, moltes vegades, ni tan sols un “segon lloc”. Llavors se’ns ensenya a aixecar-nos i tornar a començar: no hi ha espai pel fracàs i pels fracassats. És tot o res, la fama i la glòria o el menyspreu i, fins i tot, la indiferència.

L’inventor Thomas Alva Edison remarca aquesta concepció: “les persones no son recordades pel nombre de cops que fracassen, sinó pel nombre de cops que tenen èxit”. Però el mateix Edison adverteix com ell va fracassar molts més cops que no pas encertar, però que cada experiència, malgrat no obtingués el resultat esperat, no podia ser considerada un fracàs, sinó una demostració d’alguna cosa: “no vaig fracassar, només vaig descobrir 999 maneres de com no fer una bombeta”.

Aquestes consideracions són presents en el documental “Jodorosky’s Dune”, on acompanyem a un dels artistes contemporanis més polifacètics (escriptor, director de cinema, escultor, pintor, psicoterapeuta,...) en el record del seu fracàs més estrepitós, el projecte més ambiciós de la seva carrera: la pel·lícula “Dune”. Alejandro Jodorosky ens relata en primera persona, apassionadament, tots els increïbles detalls i anècdotes que van esdevenir en la preparació del rodatge d’una pel·lícula de ciència ficció que hauria d’haver trencat motlles i suposat una revolució artística. Entre el sorprenent i el surrealisme que el caracteritza, trobem una desfilada de personatges (Dalí, Orson Welles, Mick Jagger, Gigier, Pink Floyd,...) que havien d’estar presents en un rodatge que no va tenir lloc però que, malgrat això, tindrà una repercussió inusitada en el cinema i en la pròpia vida i posterior carrera artística de Jodorosky. Un fracàs que podríem qualificar de “reconvertit” en èxit, si se’n sap treure l’entrellat.

Un altre relat del que, a priori, seria considerat de fracàs, és la història de Jason Becker, virtuós guitarrista de rock que, just quan començava a estar en el cim de la seva carrera musical, li és diagnosticada una malaltia degenerativa (esclerosis lateral amiotrofica) que, paulatinament però també ràpidament, el deixarà totalment immòbil en una cadira de rodes, amb una esperança de vida d'uns pocs anys. El seu paral·lelisme amb un altre cas ben conegut és evident: Stephen Hawking. 

Però el cas de l’astrofísic britànic és diferent: mentre ell ha pogut, tot i que amb molta dificultat, seguir escrivint i divulgant, per a un guitarrista com Jason Becker restar postrat en una cadira l’impedeix seguir tocant. Com va afrontar aquest “fracàs total” un guitarrista que, a més, tenia una personalitat tremendament afable, vitalista, simpàtica? Doncs amb un altre aspecte del seu caràcter, la seva voluntat i capacitat de superació que, abans de contraure la malaltia, l’havia portat a ser un virtuós de les sis cordes. El documental “Not dead yet” (encara no sóc mort) relata una història personal de superació basada en la convicció i, sobretot, en l’amor paternal. Un títol del tot encertat, una reivindicació d’algú que es revolta contra la idea d’inspirar llàstima i que vol ser tractat pel que és, un guitarrista, i no pel que representa.