La vida es como una llegenda: no importa que sigui llarga, sino que estigui ben narrada. Séneca

Ja hem deixat la nova casa mig moblada. Encara manca col·locar algunes portes i finestres, escollir el color de les parets i, una cosa realment curiosa, triar els veïns de blog. 

Als divuit anys vaig començar a escriure un diari personal. Les diverses llibretes que vaig acabar escrivint encara són en un armari de casa, i en els darrers vint anys tan sols les he fullejades un cop, amb la curiositat de qui és vol reconèixer a si mateix en un passat llunyà. Escrivia amb una regularitat gairebé diària, al capvespre o a la nit, quan les reminiscències del dia ja s’havien aposentat en el fons de la memòria. Abocava tot allò que es destacava sobre la quotidianitat i els pensaments, desitjos i frustracions que brollaven amb cabal viu en aquesta etapa crítica de la vida.

Ara, d’una manera sobtada, imprevista, desafiant, inicio un altre diari. Ja no és personal en el sentit estricte de la paraula, doncs resta obert a tothom (caldrà vigilar, doncs, de què i de qui és parla) i tampoc és manuscrit sinó digital, emprant la asèptica tipografia informàtica. La lletra manuscrita deixa sempre entreveure, si t’hi fixes bé, l’estat d’ànim, la urgència (o no) del que es vol explicar i l’impacte emocional d’allò que relatem. El text “teclejat” no revela res de tot això, és totalment neutre i pla, per altre banda, un signe distintiu dels nostres temps.

Sigui com sigui, iniciem aquest altre diari amb la incertesa del viatger que no sap on va. Precisament, aquesta és la incertesa que et porta més lluny.