Fins a quin punt és condemnable el comptable d’Auschwitz? Recordant Arendt i Eichmann

 Vaig veure el paral·lelisme només llegir la notícia. El judici de Oskar Groening, el comptable del camp d’extermini ressuscitava en la meva memòria un altre procés que havia tingut lloc més de quaranta anys enrere. Aquell cop fou sens dubte més important i mediàtic, però el rerefons ètic és massa semblant. Em refereixo al judici a Jerusalem de Eichmann, el tinent coronel de les SS capturat pels serveis secrets israelians l’any 1961.

No és el mateix jutjar un buròcrata que a un dirigent però, en aquests casos concrets, la responsabilitat moral s’aproxima perquè, al cap i la fi, la condemna recau sobre la incomprensible capacitat de fer el mal. Tots dos comparteixen un tret que Hanna Arendt va percebre mentre assistia al judici de Eichmann: no veia senyals de culpabilitat en els seus ulls ni càrrec de consciència. Com era possible?

Enlloc d’escriure una condemna lapidatòria, la filòsofa alemanya va voler acostar-se a la comprensió dels mecanismes mentals que permetien tal aberració. Una aposta que li comportaria moltes dificultats: rebria pressions a la universitat nord-americana on treballava, els mitjans de comunicació se li llançarien a sobre, així com rebria un allau de milers de cartes de persones indignades i commocionades. Fins i tot, perdria alguns dels seus millors amics, enfrontats amb la seva opinió, incapaços de comprendre-la. Tot una odissea personal retratada detalladament en la pel·lícula de Margarethe Von Trotta "Hanna Arendt". 

Encara va aixecar més polseguera l’acusació que Arendt va fer als líders jueus durant el genocidi nazi. Argumentava que, “potser” (remarcant-t’ho com a possibilitat, com a conjectura), si no s’hagués col·laborat tant amb els seus insospitats exterminadors, no s’hagués arribat a una xifra tan exagerada de víctimes. Aquesta consideració entra dins les possibles especulacions que es poden realitzar des de la llunyania històrica, però el més rellevant del pensament de Arendt és la seva anàlisi del comportament de Eichmann, totalment extrapolable al comptable de Auschwitz. Una persona mediocre, un ciutadà “normal”, que es veia com la peça d’un engranatge, havia assumit l’extermini premeditat d’altres persones, d’altres ciutadans, i no tenia càrrecs de consciència. Aquest fet és denominat per Arendt com la “banalització del mal”: aquest acte monstruós, terrorífic, es buidat de la seva càrrega malèfica en el moment que hom es deshumanitza totalment; deixa d’assumir responsabilitat pels seus actes, ja que tan sols “compleix ordres”, es limita a fer la seva feina el millor que sap i pot. Un aspecte fosc, esfereïdor, de la personalitat humana que van posar sobre la taula experiments clàssics de la psicologia com l’experiment de Stanford o el de Milgram.

Més enllà de jutjar i condemnar els actes de barbàrie comesos per Eichman o Groening, ens trobem davant el fet que, al capdavall, gairebé qualsevol de nosaltres pot acabar comportant-se com ells. El mal, com deia la brillant filòsofa jueva, pot ser deslligat de la seva càrrega moral, menyspreat, banalitzat. A partir d’aquest punt, hem estat capaços (i encara ho som) de cometre actes inimaginables, terribles, detestables, que remouen els nostres instints més bàsics i provoquen la reacció més visceral de rebuig però, al mateix temps, desperten la nostra incomprensió perquè també som humans.